Les pigues més maques del món ...i no són les teves

Tinc la impressió que mai com ara no s'havia escrit tanta música en català però també tinc la certesa que mai com ara no s'havia escrit música tan dolenta. Vivim un panorama dominat per l'epigonisme: quatre acords massa gastats, lletres insubstancials carregades de tòpics i les tornades guais amb la-la-là i oi-oi-oi. Sort que aquest desert de mediocritat està puntejat d'alguns (pocs) oasis fecunds que encara deixen lloc per a l'esperança.

Als meus alumnes de l'escola de música sempre els insisteixo que escoltin molta música i de tot tipus, que l'analitzin i que la jutgin per si mateixos; fins i tot els dic que facin un cas relatiu als seus professors (jo entre ells, és clar) perquè, al capdavall, cadascun de nosaltres només els donem una visió parcial i esbiaixada pel nostre propi bagatge i els nostres prejudicis. Per estimular aquest esperit crític els poso exemples diversos però, justament pel que he dit al primer paràgraf, m'és molt fàcil trobar exemples d'allò que considero que NO hauria de ser la música i, en canvi, em costa més trobar-ne d'allò que considero que SÍ que hauria de ser.

En aquest sentit també pretenc que entenguin que per valorar un producte artístic no n'hi ha prou amb un "això m'agrada i allò no". No, no n'hi ha prou! Saltar amb birres i més birres a la mà i cantar a tot pulmó pot ser molt plaent i gustós però, per se, no diu res de la qualitat del producte que t'està perforant els timpans. El plaer i la satisfacció són emocions subjectives i jo pretenc que descobreixin la bellesa objectiva, platònica, que es troba darrere d'una anàlisi profunda. I quan trobo una cosa que val la pena, com el que ve a continuació, gaudeixo com un nen impartint la classe; altra cosa és que ells em segueixin...

Es compten les pigues (Obeses)

1. De l'estructura

Intro instrumental

Estrofa

Tornada

Interludi instr.

Es.

T.

Pont

Es.

T.

Coda

A

A

A'

A

B

A

A'

B

A''

B

Aquesta cançó té una estructura aparentment convencional, amb alternança d'estrofes i tornada però, com veiem, la distribució de les estrofes no és gaire regular. A més, disposa de tots els "accessoris" possibles: introducció, interludi i coda instrumentals, i un pont. Tot i que a la coda es queda a la meitat, la música de les seccions instrumentals és la mateixa, cosa que li confereix una gran unitat. Les estrofes presenten dues variants, indicades com a prima (') i segona (''), que ja veurem més endavant.

2. De la lletra

A         Comença el nou curs amb classe d'història,
            enmig del neguit i una bona cridòria.
            Tots els pupitres es van ocupant
            i ella, qu'és la més tímida, es queda al davant.

A          Està molt nerviosa i per no semblar boja
            s'asseu al costat de la noia pèl-roja.
            S'ha descuidat el bolígraf blau cel,
            p'rò la noia en té dos i amb això es trenca el gel.

A'         Passen els mesos i ajunten les taules,
            es diuen els mòbils, s'envien paraules.
            I cada nit quan s'estiren al llit
            neixen mil papallones a dins del seu pit.

A          Es donen les mans i es compten les pigues:
            són dues amants i no dues amigues.
            Se les emporta la tendra passió
            fins que a l'hora del pati es fan un petó.

B          I és que l'amor, l'amor mai s'atura.
            I és que l'amor, l'amor mai no dorm.
            I en un dia inesperat o en la nit més imprevista
            en algun racó de món et somriurà.

A          Juguen i diuen que són com Julietes
            quan surten de casa, a la nit, de puntetes.
            P’rò s'ha acabat el fugir d'amagat
            perquè arriba el final d'aquest curs ensucrat.

A'         Comença l'estiu, les inunda el somriure,
            les nits sense fi i les ganes de viure.
            Juntes recorden el seu primer cop:
            a la ràdio sonava aquell tema pop.

B          I és que l'amor, l'amor mai s'atura...

PONT  P'rò com el vent de tardor que fa caure fulles roges,
            la bonica cabellera lentament va anar minvant.
            Talment com una fulla que retorna al sòl del bosc
            tan fràgil, però tan tendra, agafant l'últim sospir.

A''        Comença un nou curs amb classe d'història,
            s'asseu al darrere amb la seva cabòria.
            P’rò lluny d'enfonsar-se, escriu un anhel
            a la nova llibreta amb el boli blau cel.

B          I és que l'amor, l'amor mai s'atura...

No faré una anàlisi literària de la lletra: això ho deixo pels que hi entenen més. Però tampoc m'estaré de dir que no cal ser gaire expert per adonar-se de la seva qualitat.

El que m'interessa més és la relació de la lletra amb la melodia. Algun savi que no recordo va dir que la música ha de ser la companya fidel i submisa de la lletra i l'ha de servir adequadament; massa sovint escoltem cançons els "compositors" de les quals han oblidat aquesta premissa i han donat lloc a resultats desafortunats. Per aconseguir un bon encaix entre la lletra i la música cal tenir molt en compte la dicció natural del text i crear una melodia que s'hi adapti i per aconseguir això és imprescindible fer coincidir les síl·labes tòniques amb els accents de la música. En una cançó amb una lletra tan extensa com aquesta només he trobat tres llocs, subratllats al text, on podríem discutir aquest punt, només tres! Vegem-ho:

1. Tercera estrofa, tercer vers - la i àtona coincideix amb una pulsació accentuada i desplaça l'accent natural: "í cada" en lloc d'"i càda".

2. Quarta estrofa, tercer vers, - el mateix: el "se" àton és accentuat.

           

En els dos casos el problema ve donat pel fet d'haver de respectar la melodia de les estrofes anteriors i, sincerament, també crec que és millor aquest petit sacrifici que haver de fer una giragonsa i desdibuixar una melodia esplèndida.

3. Últim vers de la tornada - a la paraula "somriurà" li queden dos accents: "Súmriurà". Possiblement, arreglar això donaria lloc a una línia melòdica que encara empitjoraria el resultat final i, en qualsevol cas, la síl·laba tònica real  no  només manté el seu accent sinó que segueix sent de més qualitat que el primer.

Fet i fet, peccata minuta els tres casos. L'encaix del text amb la melodia és impecable.

3. De la melodia

(No sé en quin dels enharmònics la va escriure l’autor però jo la sento en solb M).

L’estrofa es basa en una única frase “quasi” quadrada, de vuit compassos dividida en dues semifrases (A1, A2) i cadascuna d’aquestes en dos membres (a1, a2, a3, a4). És quasi quadrada perquè al final hi ha una petita asimetria: el conseqüent té dos temps més que l'antecedent. Aquesta melodia, amb les tres variants indicades anteriorment, és,

per la A:

per la A’: 

i per la A’’:

 

(Sí, ja sé que el 3/2 el podria haver deixat en un 4/4+2/4, però llavors l’estructura general seria 4+5=2+2+2+3 en lloc de 4+4=2+2+2+2... el resultat auditiu final és el mateix però la bellesa de la simetria – aparent – ha pogut amb mi).

Cadascun dels quatre versos de cada estrofa encaixa perfectament amb cadascun dels membres de la frase.

Fixem-nos com la primera semifrase repeteix dues vegades la mateixa idea (a1 i a2 són idèntics). En la segona semifrase, a3 i a4 s’assemblen molt; de fet són la mateixa idea però a una quinta de distància (fixem-nos com el perfil melòdic és idèntic).  A’ i A’’ són petites variacions d’aquest disseny que serveixen per generar interès, especialment l’última que li confereix un final brillant.

L’àmbit de la primera semifrase queda restringit a una quinta mentre que la segona s’eixampla fins a abastar una novena; la frase en conjunt va de menys a més i crea un gran efecte de creixement.

Els membres a1, a2 i a3 tenen un caràcter suspensiu, com cal si vols generar expectatives, mentre que a4 és plenament conclusiu.

Us confesso que ara em fa una mica de mandra escriure l’anàlisi de la tornada i del pont però, per poc que us hi fixeu, us adonareu que són tan interessants com l’estrofa. Això sí, no em puc estar de comentar un detall que he trobat curiós: entre l’estrofa i la primera tornada hi ha tot un compàs mort, la segona tornada entra immediatament després de l’estrofa i, finalment, la tercera tornada se solapa amb l’última nota de l’estrofa... sorprenent! Aquest recurs, quasi d’stretto, crea un subtil impuls endavant que fa que la cançó avanci amb interès, sempre creixent.

4. De l'harmonia

Grosso modo (i demanant disculpes per endavant a l’autor pels possibles errors), l’harmonia de l’estrofa seria,

Fixem-nos com la primera semifrase es mou amb la progressió bàsica de graus tonals (I-IV-V) mentre que la segona semifrase recorre tots els graus secundaris (excepte el viiº) i augmenta lleugerament el ritme harmònic. Un cop més, com ja hem vist amb la melodia, anem de menys a més per tal de donar moviment i estirar la música endavant.

A la tornada la cosa es posa més interessant,

Està dividia en dues frases (indicades per la doble barra). Un cop més, la primera no es mou d’una progressió bàsica de graus tonals (ara IV-V-I). Però si fins ara tota la cançó s’havia servit només dels acords diatònics, a la segona frase de la tornada apareixen dos acords cromàtics (encerclats): la dominant de mib (vi) i la dominant de reb (V), que no resol sinó que per un moviment cromàtic de la tercera canvia de funció (Lab7→Labm). I on apareixen aquests dos acords?  Doncs justament on el text diu “inesperat” i “imprevista”. Sublim! O és que us podríeu imaginar un lloc més apropiat per fer sentir per primer cop unes dominants secundàries “inesperades”?

També voldria destacar el baix de l’última semifrase, amb l’escala que fa des del ii fins al V.

I, finalment, el pont,

  

Ens trobem en la part més dramàtica de la cançó i l’harmonia li dona el caràcter apropiat. En primer lloc, la tornada que la precedeix no acaba amb la cadència autèntica sinó amb una trencada clàssica (V-vi) que ja fa canviar completament l’atmosfera de la peça. Tota la primera frase reforça l’ús dels graus modals, cosa que provoca una certa ambigüitat entre solb major i mib menor. A la segona frase ens apareix la dominant de mib però no resol cap a aquest grau sinó cap a dob que, al seu torn es cromatitza i passa a dob menor; tot plegat una mica tèrbol fins que arriba l’acord de reb7 (primer cop en tota l’obra en què la dominant se sent amb tot el seu esplendor!) per realitzar una semicadència aclaridora i preparar l’entrada de l’última estrofa. Brillant! És el punt culminant de la cançó, el moment “pell de gallina”.

Una harmonia aparentment senzilla però que ens demostra que no calen grans artificis per fer una obra ben travada: un parell de dominants secundàries i una cadència trencada al lloc oportú no poden ser més efectives.

5. Per acabar

Sí, acabo perquè això es podria allargar i allargar. Podríem parlar de la instrumentació, d’aquella caiguda de les cordes a l’entrada del pont talment una fulla, del plat subtil que ens il·lustra el vent de tardor o del delicat crescendo que va creant al llarg de la cançó que ens va estirant i estirant, per acabar amb la delicada coda; podríem parlar de les veus o dels passatges instrumentals... Podríem parlar-ne i parlar-ne, això és el que la fa tan bona.

Em direu que hi ha altres cançons així: sí, algunes, però no millors.