Constato estupefacte que s'ha acabat imposant el costum de felicitar l'onomàstica i altres esdeveniments amb la fórmula felicitats!. Doncs trobo que és una llàstima perquè en català tenim una expressió original i genuïna per felicitar QUALSEVOL COSA que és per molts anys!. Que és el teu aniversari? per molts anys!, que és el teu sant? per molts anys!, que et donen un premi, et cases o et jubiles? per molts anys! (que no és incompatible amb enhorabona en determinades situacions). Amb aquesta fórmula el que fem és desitjar una llarga vida al nostre interlocutor perquè pugui gaudir durant molt de temps d'allò que celebra en aquell moment, sigui el que sigui. I ell, si ens vols donar la rèplica igualment genuïna, ens contestarà amb un gràcies, en vida teva (vostra)! tot retornant-nos el compliment.
La fórmula felicitats! és un calc d'una llengua que no és pròpia a Catalunya i que ens està fagocitant.
I, aprofitant l'avinentesa de la proximitat d'unes festes tan assenyalades, recordaré que de Nadal només n'hi ha un, motiu pel qual els catalans no felicitem els Nadals i que les nits no són bones ni velles sinó de Nadal o de Cap d'Any. Recordo que de petit, quan encara no estava abduït culturalment, a les postals hi posava Bon Nadal i Venturós Any Nou i no altres fórmules que s'estan imposant.
Així doncs, felicitem-nos per tenir una llengua original i rica i desitgem-nos poder-ne gaudir (encara) per molts anys!
Tinc la impressió que mai
com ara no s'havia escrit tanta música en català però també tinc la certesa que
mai com ara no s'havia escrit música tan dolenta. Vivim un panorama dominat per
l'epigonisme: quatre acords massa gastats, lletres insubstancials carregades de
tòpics i les tornades guais amb la-la-là i oi-oi-oi. Sort que aquest desert de
mediocritat està puntejat d'alguns (pocs) oasis fecunds que encara deixen lloc
per a l'esperança.
Als meus alumnes de
l'escola de música sempre els insisteixo que escoltin molta música i de tot
tipus, que l'analitzin i que la jutgin per si mateixos; fins i tot els dic que
facin un cas relatiu als seus professors (jo entre ells, és clar) perquè, al capdavall,
cadascun de nosaltres només els donem una visió parcial i esbiaixada pel nostre
propi bagatge i els nostres prejudicis. Per estimular aquest esperit crític els
poso exemples diversos però, justament pel que he dit al primer paràgraf, m'és
molt fàcil trobar exemples d'allò que considero que NO hauria de ser la música
i, en canvi, em costa més trobar-ne d'allò que considero que SÍ que hauria de
ser.
En aquest sentit també
pretenc que entenguin que per valorar un producte artístic no n'hi ha prou amb
un "això m'agrada i allò no". No, no n'hi ha prou! Saltar amb birres i més birres a la mà i cantar a tot pulmó pot ser molt plaent i gustós però, per
se, no diu res de la qualitat del producte que t'està perforant els timpans. El
plaer i la satisfacció són emocions subjectives i jo pretenc que descobreixin
la bellesa objectiva, platònica, que es troba darrere d'una anàlisi profunda. I
quan trobo una cosa que val la pena, com el que ve a continuació, gaudeixo com
un nen impartint la classe; altra cosa és que ells em segueixin...
Es compten les pigues
(Obeses)
1. De l'estructura
Intro instrumental
Estrofa
Tornada
Interludi instr.
Es.
T.
Pont
Es.
T.
Coda
A
A
A'
A
B
A
A'
B
A''
B
Aquesta cançó té una
estructura aparentment convencional, amb alternança d'estrofes i tornada però,
com veiem, la distribució de les estrofes no és gaire regular. A més, disposa
de tots els "accessoris" possibles: introducció, interludi i coda
instrumentals, i un pont. Tot i que a la coda es queda a la meitat, la música
de les seccions instrumentals és la mateixa, cosa que li confereix una gran
unitat. Les estrofes presenten dues variants, indicades com a prima (') i
segona (''), que ja veurem més endavant.
2. De la lletra
A Comença el nou curs amb classe
d'història,
enmig del neguit i una bona
cridòria.
Tots els pupitres es van
ocupant
i ella, qu'és la més tímida,
es queda al davant.
AEstà molt nerviosa i per no semblar
boja s'asseu al costat de la noia
pèl-roja. S'ha descuidat el bolígraf
blau cel, p'rò la noia en té dos i amb
això es trenca el gel.
A'Passen els mesos i ajunten les taules, es diuen els mòbils, s'envien
paraules. I cada nit quan
s'estiren al llit neixen mil papallones a dins
del seu pit.
AEs donen les mans i es compten les
pigues: són dues amants i no dues
amigues. Se les emporta la
tendra passió fins que a l'hora del pati es
fan un petó.
BI és que l'amor, l'amor mai s'atura. I és que l'amor, l'amor mai no
dorm. I en un dia inesperat o en la
nit més imprevista en algun racó de món et somriurà.
AJuguen i diuen que són com Julietes quan surten de casa, a la nit,
de puntetes. P’rò s'ha acabat el fugir
d'amagat perquè arriba el final
d'aquest curs ensucrat.
A'Comença l'estiu, les inunda el
somriure, les nits sense fi i les ganes
de viure. Juntes recorden el seu primer
cop: a la ràdio sonava aquell tema
pop.
BI és que l'amor, l'amor mai s'atura...
PONTP'rò com el vent de tardor que fa caure
fulles roges, la bonica cabellera lentament
va anar minvant. Talment com una fulla que
retorna al sòl del bosc tan fràgil, però tan tendra,
agafant l'últim sospir.
A''Comença un nou curs amb classe
d'història, s'asseu al darrere amb la seva
cabòria. P’rò lluny d'enfonsar-se,
escriu un anhel a la nova llibreta amb el boli
blau cel.
B I és que l'amor, l'amor mai s'atura...
No faré una anàlisi
literària de la lletra: això ho deixo pels que hi entenen més. Però tampoc
m'estaré de dir que no cal ser gaire expert per adonar-se de la seva qualitat.
El que m'interessa més és
la relació de la lletra amb la melodia. Algun savi que no recordo va dir que la
música ha de ser la companya fidel i submisa de la lletra i l'ha de servir adequadament; massa
sovint escoltem cançons els "compositors" de les quals han oblidat
aquesta premissa i han donat lloc a resultats desafortunats. Per aconseguir un
bon encaix entre la lletra i la música cal tenir molt en compte la dicció
natural del text i crear una melodia que s'hi adapti i per aconseguir això és
imprescindible fer coincidir les síl·labes tòniques amb els accents de la
música. En una cançó amb una lletra tan extensa com aquesta només he trobat
tres llocs, subratllats al text, on podríem discutir aquest punt, només tres!
Vegem-ho:
1. Tercera estrofa, tercer vers - la i àtona coincideix
amb una pulsacióaccentuada i
desplaça l'accent natural: "í cada" en lloc d'"i càda".
2. Quarta estrofa, tercer vers, - el mateix: el
"se" àton és accentuat.
En els dos casos el problema ve donat pel fet d'haver de
respectar la melodia de les estrofes
anteriors i, sincerament, també crec que és millor aquest petit sacrifici que haver de fer una
giragonsa i desdibuixar una melodia esplèndida.
3. Últim vers de la tornada - a la paraula "somriurà"
li queden dos accents: "Súmriurà".
Possiblement, arreglar això donaria lloc a una línia melòdica que encara empitjoraria el resultat final i, en
qualsevol cas, la síl·laba tònica real nonomés
manté el seu accent sinó que segueix sent de més qualitat que el primer.
Fet i fet, peccata minuta els tres casos. L'encaix
del text amb la melodia és impecable.
3. De la melodia
(No sé en quin dels enharmònics
la va escriure l’autor però jo la sento en solb M).
L’estrofa es basa en una
única frase “quasi” quadrada, de vuit compassos dividida en dues semifrases (A1,
A2) i cadascuna d’aquestes en dos membres (a1, a2, a3, a4). És quasi quadrada
perquè al final hi ha una petita asimetria: el conseqüent té dos temps
més que l'antecedent. Aquesta melodia, amb les tres variants indicades
anteriorment, és,
per la A:
per la A’:
i per la A’’:
(Sí, ja sé que el 3/2 el
podria haver deixat en un 4/4+2/4, però llavors l’estructura general seria
4+5=2+2+2+3 en lloc de 4+4=2+2+2+2... el resultat auditiu final és el mateix
però la bellesa de la simetria – aparent – ha pogut amb mi).
Cadascun dels quatre
versos de cada estrofa encaixa perfectament amb cadascun dels membres de la
frase.
Fixem-nos com la primera
semifrase repeteix dues vegades la mateixa idea (a1 i a2 són idèntics). En la
segona semifrase, a3 i a4 s’assemblen molt; de fet són la mateixa idea però a
una quinta de distància (fixem-nos com el perfil melòdic és idèntic).A’ i A’’ són petites variacions d’aquest
disseny que serveixen per generar interès, especialment l’última que li
confereix un final brillant.
L’àmbit de la primera
semifrase queda restringit a una quinta mentre que la segona s’eixampla fins a
abastar una novena; la frase en conjunt va de menys a més i crea un gran efecte
de creixement.
Els membres a1, a2 i a3
tenen un caràcter suspensiu, com cal si vols generar expectatives, mentre que
a4 és plenament conclusiu.
Us confesso que ara em fa
una mica de mandra escriure l’anàlisi de la tornada i del pont però, per poc
que us hi fixeu, us adonareu que són tan interessants com l’estrofa. Això sí,
no em puc estar de comentar un detall que he trobat curiós: entre l’estrofa i
la primera tornada hi ha tot un compàs mort, la segona tornada entra
immediatament després de l’estrofa i, finalment, la tercera tornada se solapa
amb l’última nota de l’estrofa... sorprenent! Aquest recurs, quasi d’stretto,
crea un subtil impuls endavant que fa que la cançó avanci amb interès, sempre
creixent.
4. De l'harmonia
Grosso modo (i demanant disculpes per endavant a l’autor pels
possibles errors), l’harmonia de l’estrofa seria,
Fixem-nos com la primera
semifrase es mou amb la progressió bàsica de graus tonals (I-IV-V) mentre que
la segona semifrase recorre tots els graus secundaris (excepte el viiº) i augmenta
lleugerament el ritme harmònic. Un cop més, com ja hem vist amb la melodia, anem
de menys a més per tal de donar moviment i estirar la música endavant.
A la tornada la cosa es
posa més interessant,
Està dividia en dues
frases (indicades per la doble barra). Un cop més, la primera no es mou d’una
progressió bàsica de graus tonals (ara IV-V-I). Però si fins ara tota la cançó
s’havia servit només dels acords diatònics, a la segona frase de la tornada
apareixen dos acords cromàtics (encerclats): la dominant de mib (vi) i la
dominant de reb (V), que no resol sinó que per un moviment cromàtic de la
tercera canvia de funció (Lab7→Labm). I on apareixen aquests dos acords? Doncs justament on el text diu “inesperat” i “imprevista”.
Sublim! O és que us podríeu imaginar un lloc més apropiat per fer sentir per
primer cop unes dominants secundàries “inesperades”?
També voldria destacar el
baix de l’última semifrase, amb l’escala que fa des del ii fins al V.
I, finalment, el pont,
Ens trobem en la part més
dramàtica de la cançó i l’harmonia li dona el caràcter apropiat. En primer lloc,
la tornada que la precedeix no acaba amb la cadència autèntica sinó amb una
trencada clàssica (V-vi) que ja fa canviar completament l’atmosfera de la peça.
Tota la primera frase reforça l’ús dels graus modals, cosa que provoca una
certa ambigüitat entre solb major i mib menor. A la segona frase ens apareix la
dominant de mib però no resol cap a aquest grau sinó cap a dob que, al seu torn
es cromatitza i passa a dob menor; tot plegat una mica tèrbol fins que arriba l’acord
de reb7 (primer cop en tota l’obra en què la dominant se sent amb tot el seu
esplendor!) per realitzar una semicadència aclaridora i preparar l’entrada de l’última
estrofa. Brillant! És el punt culminant de la cançó, el moment “pell de gallina”.
Una harmonia aparentment
senzilla però que ens demostra que no calen grans artificis per fer una obra
ben travada: un parell de dominants secundàries i una cadència trencada al lloc
oportú no poden ser més efectives.
5. Per acabar
Sí, acabo perquè això es
podria allargar i allargar. Podríem parlar de la instrumentació, d’aquella
caiguda de les cordes a l’entrada del pont talment una fulla, del plat subtil
que ens il·lustra el vent de tardor o del delicat crescendo que va creant al
llarg de la cançó que ens va estirant i estirant, per acabar amb la delicada
coda; podríem parlar de les veus o dels passatges instrumentals... Podríem
parlar-ne i parlar-ne, això és el que la fa tan bona.
Em direu que hi ha altres
cançons així: sí, algunes, però no millors.
