Deus ex machina

Per mi, la compareixença del Mas d'ahir és una mostra més del seu egocentrisme: jo m'esperava que en qualsevol moment s'autoproclamés "Salvador de la Pàtria"; i a la seva sortida de Palau, amb la vuelta al ruedo entre el bany de multituds que va fer abans de pujar al cotxe oficial, només li faltava sortir a hombros d'una esquadra de gala dels mossos. 

Potser no arribarem mai a saber exactament a què devem el gest de la seva renúncia: va ser motivat per un desig personal i sincer o és que veia a venir que algun dels seus li faria el llit? que esperés a l'últim minut a manifestar-se va ser donat per les circumstàncies o és fruit d'una estratègia premeditada? En Mas és prou intel·ligent com per esperar-me'n qualsevol cosa. Sigui com sigui, en el punt en què ens trobàvem només ell podia desfer el nus gordià que ens impedia seguir amb el Procés i ho va fer. Per això, tot i que la meva simpatia cap a ell és la mateixa que era, crec que és just reconèixer que ha estat a l'altura i agrair-li el gest.

Però també li vull agrair una altra cosa: el correctiu aplicat a la CUP. Se'l mereixien! A aquestes altures em sembla que som molts els que ens sentíem enganyats. Els marrecs del sector esquerrenós, amb la seva actitud tan prepotent i arrogant com la del mateix Mas, han estat a punt d'engegar-ho tot a rodar; ens han portat a la vora del precipici i hem estat a punt de fer un ridícul històric davant del món. 

Espero i desitjo que, a partir d'ara, l'ànima independentista de la CUP prengui el liderat (perquè tenir una República Demòcràtica i Social està molt bé, però primer ens cal tenir la República, després ja li posarem els adjectius que calguin) i  que els altres se'n vagin a fer la gara-gara als "amics" de Podemos i els demanin referèndums i altres quimeres. 

Una altra de creps

Doncs avui, la meva amiga Anna em feia dentetes explicat-me els creps que s'havia de menjar per esmorzar i me n'ha fet agafar ganes, així que m'ha ajudat a decidir el sopar.

Primer un de salat,

Formatge d'untar, salmó fumat, mesclum, uns pinyons torrats i amanim amb pesto d'olives.

I després, pel dolç, he recordat el que vaig menjar fa no res al Mikado de Berga (per cert, local més que recomanable). 

Tot i que la foto no li fa justícia, es tracta d'un crep deliciós farcit de gelat de vainilla i cobert amb salsa de toffee.

Aquesta salsa l'he improvisada posant llet a escalfar en un cassó, li he afegit caramel líquid i a remenar i deixar reduir fins a tenir la textura que m'ha semblat. Suposo que qualsevol expert es posaria les mans al cap i qualificaria l'invent a l'altura de la salsa cocktail feta amb ketchup i maionesa... però estava per morir-se! 

Això ja cansa

No m'agrada el Mas. 

No m'agradava abans de les eleccions i per això no el vaig votar i, per més que els seus incondicionals em vulguin convèncer que ha de ser president, cada dia que passa jo estic més convençut que no s'ho mereix. Aquest interès malaltís en voler ser president a tota costa només em referma en el meu convenciment que, al capdavall, només ho fa per mantenir-se a la poltrona. 

Ideologia a part, tampoc trobo que sigui bona idea fer-lo president: té el partit amb l'aigua al coll pels casos de corrupció i a ell qualsevol dia l'inhabiliten pel 9N. Un president màrtir queda molt èpic als llibres d'història però em sembla poc pràctic: perdre massa temps en la seva defensa ens pot fer perdre de vista l'autèntic motiu de tot plegat. A més, a Espanya van a per ell perquè es pensen que el procés és cosa seva: si ens el traguéssim del davant nosaltres mateixos, els demostraríem a ells a la resta del món, que la cosa va de debò i que sense ell també ens en sortim. 

La CUP ja havia avisat: durant la campanya va dir per activa i per passiva que no el farien president. Jo estava convençut que a JxSí tindrien un pla B per si de cas, però pel que sembla fins ara, es veu que no. I ara tota la culpa és seva. Estem tan acostumats a partits que incompleixen sistemàticament les seves promeses electorals que quan n'ha sortit un amb les coses clares, ens ha deixat perplexos. Diuen que no és de rebut que deu diputats vulguin imposar-se sobre seixanta-dos; bé, així és com funciona el Parlament (potser estem pagant els trenta-cinc anys de debat estèril sobre una llei electoral catalana). En qualsevol cas, som i som i hauríem de mirar de sortir-ne airosos (sí, ja sé que em repeteixo...) i si no hi ha acord anirem a mal borràs, i al meu entendre, les culpes seran a repartir: tan fàcil li és a la CUP votar al Mas com a ell cedir el lloc a un altre (o és que els altres 134 candidats de JxSí són uns incompetents?).

En fi, que la cosa ja cansa i alguns dels que ens prenem la política amb un mínim de serietat ja comencem a estar atabalats i si hem de tornar a votar al març, que Déu ens agafi confessats...

De Les noces de Fígaro i el dret de cuixa

Recordo haver llegit en algun lloc que les tres millors òperes de la història són Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte. Ja se sap que categoritzar sobre si tal o qual cosa és la millor del món és molt arriscat però el que és segur és que d'un llibretista brillant com da Ponte i un geni com Mozart només en podrien sortir obres mestres. 

Darrerament, a Sabadell, hem pogut gaudir de la primera d'aquestes tres i L'escola d'òpera ha convidat, com cada any, les escoles i instituts de la ciutat a la representació dels seus alumnes debutants. Jo hi vaig portar els meus, d'alumnes i, naturalment, alguns em van demanar "i això de què va?". Doncs això va de Figaro i Susanna, dos criats del comte d'Almaviva que es volen casar i el comte, que és un faldiller, vol fer ús, discretament, del seu suposat dret de cuixa; els criats, més vius que el seu senyor, se les empesquen per deixar-lo en evidència i li guanyen la jugada. "i per un argument tan simple, més de tres hores de música!?"; doncs sí, perquè és la típica comèdia d'embolics i malentesos i la cosa es complica. Però sota aquesta aparença de comèdia s'hi amaga una forta crítica social i, no en va, Mozart i da Ponte van haver de batallar contra la censura imperial. La comèdia homònima de Beaumarchais en la que es van inspirar estava prohibida a la França prerevolucionària: en un clima com el d'aquell moment, a cap noble li agradava veure com els seus servents el ridiculitzaven. 

Bé, el cas és que parlant-ne amb un dels meus alumnes em va dir "jo això del dret de cuixa ho he llegit en algun lloc... sí, en aquest llibre... no sé què d'una catedral...". Efectivament, La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, comença justament amb un cavaller fent ús d'aquest suposat dret. Al final del llibre, en una nota de l'autor, el mateix Falcones ens explica que "el dret de jeure la primera nit amb la núvia, en efecte, era un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L'existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors [...]". Doncs em sembla que el senyor Falcones té els papers mullats: fa anys vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que això del ius primae noctis (com en diuen els que en saben) era un mite i que no havia existit mai; havia viscut mitja vida enganyat... Ho vaig descobrir llegint un llibret titulat La idea de Edad Media, del mediavalista italià Giuseppe Sergi, un llibre que, com indica el títol, no parla del que passava a l'edat mitjana sinó de com s'ha confegit la visió que tenim d'aquella època amb les aportacions que se n'han anat fent al llarg del temps. Aquest autor diu "los historiadores han librado el terreno de muchos lugares comunes: por ejemplo demostrando la inexistencia de impuestos como el ius primae noctis, o de mitos como la espera del año mil [...]". A la llista dels mals usos que tenien concedits els senyors feudals, i que van costar una guerra de quasi trenta anys, n'hi ha uns quants, entre ells el costum de maltractar un serf si el senyor considerava que n'hi havia motiu, però enlloc es parla del dret de la primera nit. Sembla ser que els il·lustrats, en els seus esforços per enderrocar l'antic règim, li buscaven tots els aspectes negatius que podien, i si no en trobaven prou, se'ls inventaven o donaven ales a rumors poc fonamentats, entre ells, el d'aquest dret. 

Ara bé, una cosa és que no fos reconegut legalment i l'altra que els senyors (alguns) abusessin impunement de qui els semblés, que de mala gent n'hi ha hagut sempre...

Però, tornant a la música... vós que sabeu què és l'amor...

Una d'italians

Quan vaig saber que els italians menjaven una cosa que en diuen burrata, que ve de burro, vaig pensar que ho havia de tastar... i ho vaig fer: al primer restaurant on en vaig veure, en vaig demanar. És un formatge de pasta filada que recorda la mozzarella però més cremós; és molt suau, però té la seva gràcia. 

Evidentment es pot menjar de moltes maneres però per assaborir-lo, res millor que fer-ho de la manera més natural possible: només amb un raig d'oli i un punt d'alfàbrega, acompanyat d'una amanida de tomàquet. 

I si l'alfàbrega que us ha sobrat no la voleu fer servir per foragitar mosquits, remei que en el meu cas encara estar per demostrar que sigui efectiu, sempre en podeu fer un altre plat italià: espaguetis al pesto.

Sembla que pesto ve de pestello, la maneta del morter que s'ha de fer servir per picar els ingredients. Bé, jo no he sigut etimològicament correcte i he fet servir el pímer. Al vas hi posem un gra d'all, fulles d'alfàbrega, parmesà ratllat, pinyons (i aquí ve la segona "incorrecció" del dia: també hi he afegit nous que no hi han quedat gens malament, fins al punt que, la propera vegada, potser m'estalvio els pinyons); cobrim amb oli i deixatem. Veramente buono...

Per cert, que burro vol dir mantega, tu...

creps a la meva manera

Allò que es fa l'hora de sopar i no saps ben bé què vols. Algú diu - Creps! - (a casa sempre hi ha algú disposat a menjar creps...) i penses - Ah... vale, però de què? - I comences a pensar i a obrir i tancar la nevera a veure què en surt... i al final en surt això

Començo amb un sofregit de ceba, uns dauets de botifarra negra, uns pinyons torradets i unes panses. Sobre la pasta del crep, encara calenta hi poso un  parell de talls de formatge cremós tipus havarti (i queda per provar amb formatge de cabra...), farceixo i... 

A vegades és necessari...

Recordo el President invocant la llista única i dient allò de "una llista amb el President o sense el President", obrint ell mateix la porta a no presentar-se si algú el veia com una nosa.

Recordo els seus companys de coalició, avui mateix, dient que les persones no són importants, que el que compta és el procés.

Recordo la CUP jurant i perjurant que no investirien Mas president.

I som on som, i hauríem de mirar de sortir-ne airosos.

Intel·ligents com són, vull pensar que els estrategues de JxSí  van preveure aquest escenari i fa dies que busquen una solució imaginativa, més encara tenint en compte que som just on pronosticaven totes les enquestes. 

El President Mas té una oportunitat d'or per demostrar que és un patriota i per fer el que fan els grans patriotes: sacrificar-se pel seu país. Estic segur que ningú li escatimarà cap dels mèrits que li pertoquen. Del contrari, potser a alguns ens acabarà de convèncer que no és on és només per aferrar-se a la poltrona. 

Recordo també, aquests dies més que mai, els versos del poeta,

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol