Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlar per parlar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlar per parlar. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de juny del 2022

La Patum està sobrevalorada

Aquesta última setmana he seguit un fil de Twiter que començava dient que la Patum era una festa sobrevalorada. Potser sí però també seria convenient recordar que cada cosa té el valor que se li vol donar. A mi no m'agrada el futbol i se me'n refot si el Barça guanya o no la lliga però hi ha gent que ho viu com si li anés la vida. El valor de les coses depèn de la percepció que cadascú en té. 

La Patum és una festa, sí, però també és una litúrgia, un acte de comunió. Quan ets a la plaça et sents hereu de la tradició, rets homenatge a totes les generacions de berguedans que han fet el mateix gest abans que tu i et sents obligat a perpetuar-la en la teva descendència. És la Confirmació anual del bateig de foc que no crema però purifica; és saltar i ballar a redós de figures llargament centenàries. Estimar la Patum és saber on tens les arrels encara que la vida t'hagi portat lluny. 

La Patum és una festa però també és un sentiment i, com a tal, difícil d'explicar. Com li pots fer entendre a algú que els berguedans ja naixem amb el repertori de melodies patumaires après des del ventre de la mare després d'haver-li sentit taral·larejar tantes vegades? La transmissió de l'ADN patumaire hauria de ser estudi obligat de l'epigenètica! 

La Patum és una festa però també és una emoció. La Patum és aquell calfred que et recorre l'espinada amb la primera nota del Ball de l'Àliga o aquell retruny a l'estómac amb cada cop de Tabal el diumenge de l'Ascenció. La Patum és l'olor de sofre dels Quatre fuets i aquell gust especial del primer xarrup de barreja (i l'ampolla de Vichy ben freda a la nevera que baixa tan bé l'endemà per si, després del primer xarrup, en venen gaires més...). La Patum són aquelles pessigolles a l'estómac quan et despertes el dimecres (et despertes si és que has aconseguit dormir). La Patum és la primera campanada del rellotge de St. Pere tocant les vuit. La Patum és cagar-te en els pixapins però morir-te de ganes de fer venir totes les teves amistats de fora a visitar-la. La Patum és mudar-se per anar a Lluïment. La Patum és aquella àvia baixant a la plaça dues hores abans per agafar lloc a la barana i no perdre's cap detall. La Patum són els ulls esbatanats d'un infant davant la magnificència dels gegants; aquell nadó que s'ha fet gran i lliga la pipa al coll de la Guita Grossa o al canell dels Gegant Vell; aquell nen que, a coll del pare, es tapa les orelles fins i tot abans de veure la primera espurna de foc. La Patum és veure ballar el Ballet vell als gegants; és el primer salt amb la primera nota dels Turcs i Cavallets; són milers de veus cantant Les nenes maques a l'uníson, els mateixos milers de veus que demanen silenci abans del Ball de l'Àliga. La Patum és la traça d'espurnes ondulada de les Maces; és l'amenaça de l'alè de la Guita Xica al clatell; és l'alegria dels Nans. La Patum és la pujada d'adrenalina quan es tanquen els llums en començar el salt de Plens i l'alegria desbordada quan es tornen a encendre. La Patum és fer els Tirabols de bracet amb el teu crush. La Patum és aquella llagrimeta, galta avall, quan veus entrar la Guita Grossa a l'Ajuntamet per últim cop. La Patum és arribar al dilluns de tots dilluns amb un cabàs ple d'anècdotes que aniran sortint, de manera recurrent, a les converses al llarg de l'any que ens separa de la propera perquè, ja se sap: a Berga els anys es compten per Patums. La Patum és tot això i encara més coses perquè hi ha tantes Patums com patumaires. 

Li diríem a algú de Verges que la seva Dansa de la Mort està sobrevalorada? O als participants de les diverses Passions que tenim al país? O als baixadors de falles? No, no els ho podem dir perquè cada tradició, santificada pels seus participants, és única i irrepetible. Les úniques persones que poden considerar que una festa està sobrevalorada són aquelles que no han tingut la sort de néixer en un lloc amb una tradició semblant i no saben l'emoció que desprèn. Pobres...



divendres, 17 de juliol del 2020

No, no ens equivoquem!

NO, NO ENS EQUIVOQUEM! La culpa de la covid i dels rebrots no és (tota) de les festes familiars, els joves "descerebrats" ni els treballadors. Ja n'hi ha prou de criminalitzar la societat i assenyalar-nos entre nosaltres amb el dit acusador: cadascú se sent del seu i ningú és ningú per criticar el veí. Potser és hora que comencem a posar el focus en aquells a qui paguem el sou perquè ens cuidin i ens gestionin i han fet (i fan) la seva feina amb el cul. Mentre uns països la veien a venir i compraven PCR per fer testos massius a nosaltres ens deien que encara es podia fer el MWC; mentre uns països prenien mesures amb el primer infectat, a nosaltres ens deien que tranquils, que aquí no arribaria i no es van prendre mesures fins a tenir la sanitat col·lapsada i una pila de morts a sobre la taula. Per la seva incompetència i falta de previsió ens hem hagut de menjar el confinament més rigorós d’Europa, amb tot el que cada família se sap. I ara, amb la complicitat dels mitjans i la inoculació de la por, ens han endossat la seva “nova normalitat” que molts de nosaltres, ànimes càndides, hem comprat sense qüestionar-nos res. El sistema de detecció i rastreig de nous casos no funciona però tu no et descuidis la mascareta perquè, això sí, ells, amb l’obligació del morrió i la distància social, ja s’han espolsat les puces i ens han passat tota la responsabilitat i sentiment de culpa a nosaltres. I alguns ciutadans s’han empassat la píndola tan bé que es dediquen a culpabilitzar els que, al seu veure, no compleixen amb els nous preceptes. Entre la psicosi paranoide dels uns i el “tantsemenfotisme” dels altres, que també hi és, hauríem d’aspirar a trobar un terme mitjà basat en el viu i deixa viure i no dedicar-nos tant a jutjar els altres que, com he dit abans, cadascú s’ho sap i, això sí, quan arribi el moment, espero que siguem capaços de demanar responsabilitats a qui realment se li han de demanar, amb el mateix ímpetu amb què ara assenyalem el veí.

Respuestas a preguntas frecuentes sobre cómo funcionan los virus ...

diumenge, 24 de maig del 2020

Tenim planeta de sobres...

Quan escric aquestes ratlles, al món hi ha 7.786.693.362 persones, segons el comptador a temps real de Worldometer. Si a cadascú ens posessin en un metre quadrat, tots juntets en un mateix espai, ocuparíem set mil set-cents vuitanta-sis milions sis-cents noranta-tres mil tres-cents seixanta-dos metres quadrats que,dit així sembla molt però, de fet, només són uns 7.787 kilòmetres quadrats.

Ara agafeu un mapamundi i busqueu l'illa de Còrcega. Segons la Viquipèdia, aquesta illa fa 8.680 km²... O sigui, que tota la població mundial, còmodament asseguda en una butaqueta, cabria a l'illa de Còrcega! Una illa que costa de veure!!

Som quatre miserables, tenim planeta i recursos per tothom... i mireu com ens hem de veure...

Si en Carl Sagan aixequés el cap!


NASA remasters Voyager 1's famous 'Pale Blue Dot' image - CNET


dimarts, 10 de desembre del 2019

Felicitats?



Constato estupefacte que s'ha acabat imposant el costum de felicitar l'onomàstica i altres esdeveniments amb la fórmula felicitats!. Doncs trobo que és una llàstima perquè en català tenim una expressió original i genuïna per felicitar QUALSEVOL COSA que és per molts anys!. Que és el teu aniversari? per molts anys!, que és el teu sant? per molts anys!, que et donen un premi, et cases o et jubiles? per molts anys! (que no és incompatible amb enhorabona en determinades situacions). Amb aquesta fórmula el que fem és desitjar una llarga vida al nostre interlocutor perquè pugui gaudir durant molt de temps d'allò que celebra en aquell moment, sigui el que sigui. I ell, si ens vols donar la rèplica igualment genuïna, ens contestarà amb un gràcies, en vida teva (vostra)! tot retornant-nos el compliment. 

La fórmula felicitats! és un calc d'una llengua que no és pròpia a Catalunya i que ens està fagocitant.

I, aprofitant l'avinentesa de la proximitat d'unes festes tan assenyalades, recordaré que de Nadal només n'hi ha un, motiu pel qual els catalans no felicitem els Nadals i que les nits no són bones ni velles sinó de Nadal o de Cap d'Any. Recordo que de petit, quan encara no estava abduït  culturalment, a les postals hi posava Bon Nadal i Venturós Any Nou i no altres fórmules que s'estan imposant.

Així doncs, felicitem-nos per tenir una llengua original i rica i desitgem-nos poder-ne gaudir (encara) per molts anys!

dimecres, 19 de juliol del 2017

Tots som genis...

Avui m'he entrebancat (un vegada més!) amb questa frase:



És una frase que omple llibres d'autoajuda i deu fer sentir  bé a algunes persones frustrades quan s'han estavellat en algun intent però jo la trobo estúpida i superficial (de fet, com qualsevol cosa relacionada amb l'autoajuda... no ho puc evitar). 

Per començar, no hi ha cap prova de que Einstein l'hagués dita mai i, de fet, la primera vegada que se'n té constància és l'any 2004... té pinta de ser una (altra) atribució falsa.

Sobre la primera proposició de la frase "tots som genis", és evident que no: tots no som genis. No sé si la ciència o els acadèmics de la llengua han trobat una definició apropiada del concepte de "geni" però em sembla que tothom té una idea intuïtiva del que és un geni. Newton, Miquel Àngel, Bach o Petrarca eren genis. Algú que excel·leix en el seu camp i supera el paradigma vigent és un geni i, segurament, encara que els coneguem per un àmbit concret, sobresortirien en qualsevol cosa que es proposessin fer; els altres, per més que ens cogui haver-ho d'admetre, no ho som. 

I sobre la segona proposició, "si jutges un peix per la seva capacitat d'enfilar-se a un arbre etc, etc." la trobo patèticament absurda. A cap peix se'l jutja exclusivament per si puja o no a un arbre. A la nostra societat, de vegades ens fan pujar arbres però també ens fan córrer o ens fan nedar; rebem una educació prou generalista com per què qualsevol pugui trobar un àmbit en què sentir-se còmode i destacar, si és el cas. Hi haurà qui se li donarà bé la biologia o la història o la pintura i si té les capacitats necessàries, destacarà i si no, no. I no cal que ens enganyem pensant que som uns genis incompresos: senzillament no som genis.

Perdoneu però ho havia de dir!

divendres, 30 de setembre del 2016

Un dia crític

Em sembla que ja ho entenc. Tant des de les institucions com des de TV3, últimament ens estan taladrant amb la innovació educativa i els nous mètodes pedagògics supermoderns i hiperprogressistes, basats en l'autoaprenentatge dels alumnes que "han de dissenyar el seu itinerari educatiu en funció dels seus interessos". És clar: en tenen taaaants i tant variats d'interessos els nostres alumnes... 

Doncs en un acte de lucidesa i avançant-se al futur i a les necessitats dels ciutadans del demà, l'IEC treu una nova gramàtica, més d'acord amb els temps que corren. Elimina quasi tots els accents diacrítics i simplifica la dièresi i el guionet, entre altres coses. Si és que ja ho diu aquell sant baró d'en Merlí: "les normes hi són per saltar-se-les". Els de l'IEC deuen haver pensat que si eliminem les normes, ningú se les podrà saltar... molt millor, no?

i ia pusats, trobu ce podrien abe sigut mes megaguais i podien abe suprimit tots els accens, 
les h, ce tutal, pel ce serbexen... 
i tantes b (v,w), per ce? amb la b ia fem
la l·l? fora! i la ç... si podem pusa una s... mira ce seria fasil
digrafs (qu, gu)... fora!
les maiuscules son masa groses i trenquen la regularitat del tex... no calen
i dels prunoms febles ia ni texplicu!

De fet, es podrien haver autosuprimit (auto-suprimit... autossuprimit... ai coi! ara no sé com ho he d'escriure) els gramàtics i acabàvem abans.



dimecres, 31 d’agost del 2016

Berga és Berga

"Berga és Berga" i de vegades hi passen coses que costen d'entendre, com que milers de ciutadans d'una ciutat tan "progre" surtin al carrer per celebrar una efemèride que molts consideren casposa i retrògrada. Però, realment costa tant, d'entendre? jo crec que no.

Fa anys vaig conèixer una senyora que em va demanar d'on era:
- de Berga - vaig dir.
- Uuii els berguedans! Mira que us estimeu la vostra terra vosaltres... - em va contestar. Suposo que n'hi deu haver de tots i jo només puc parlar per mi però tenia raó: jo m'estimo la meva terra i això vol dir el lloc, el paisatge i els símbols. I què és Queralt sinó un símbol? Queralt en el seu conjunt: la muntanya i el santuari, amb la seva Marededéu. Jo sempre he sentit dir allò que a Berga es pot ser tan ateu com vulguis però la Marededéu que no ens la toquin. No serà aquesta la justificació senzilla i clara de la contradicció? La muntanya i l'esguard del santuari m'han acompanyat mitja vida i, com tants d'altres que la vida ens ha dut una mica lluny, només em cal fer primer revolt a l'esquerre sortint dels túnels de Puig-Reig per saber que sóc a casa.

Per això, segurament, es pot explicar que milers de persones sortíssim al carrer per rebre la Marededéu. Per això, segurament, es pot explicar que tants ateus menjacapellans ens emocionéssim escoltant l'Himne de la Coronació. Perquè el que va passar a la Plaça de St. Pere dissabte passat (i tot el que segueix), per molts, no va ser un acte d'exaltació de la fe sinó un acte de berguedanisme i perquè aquella talla de fusta de dos pams i mig és alguna cosa que ens uneix, més enllà de credos, i ens fa sentir la profunditat de les nostres arrels. 

Berga és Berga i els berguedans som com som. No costa tant d'entendre... em penso.


diumenge, 10 de juliol del 2016

Un pregó de Festa Major

Benvolguts amics i veïns, bona nit i moltes gràcies. Gràcies per haver pensat en mi per fer-vos de pregoner aquesta Festa Major. Quan se’m va proposar vaig pensar que era un honor i vaig dir que sí sense rumiar-m’ho ni un segon; després, quan m’hi posava vaig pensar “home, potser sí que t’ho hauries d’haver rumiat una mica...”. Perquè, ja ho sabeu, jo acostumo a dibuixar boletes en un full pautat però això de posar, negre sobre blanc, els meus sentiments de cal rosalenc per llegir-los davant vostre, ja és una altra cosa i em van tremolar una mica les cames. Sigui com sigui, ja no podia dir que no i la il·lusió em va fer superar el pànic al full en blanc.

Mireu: allà baix a Sabadell tinc amics i companys, una mica de tot arreu. Quan ens coneixem i pregunten allò de “i així, tu d’on ets?” jo, per situar-los, primer acostumo a dir “de Berga” però de seguida afegeixo “buenu... ben bé de Berga no, d’un trosset més avall; de fet sóc de Cal Rosal” – “ahhh... “ – diuen – “El mercat del bolet!”; i jo “exacte, d’allà mateix”. I ja hi som: “què, se’n faran de bolets aquest any?”; au... explica’ls que, tot i ser fill d’un bon boletaire, aquest gen es va descuidar de transmetre-me’l i que a mi els bolets m’agrada trobar-los al plat: això d’anar-los a buscar ho deixo pels que en saben que a mi, més aviat, em fa una mica de mandra. Com si tots els d’aquest cap de món haguéssim de ser uns experts en la matèria!

Després d’això no perdo l’ocasió d’explicar-los que Cal Rosal és més que el mercat del bolet. Cal Rosal és un poble: un poble amb tres alcaldes... quina ganga! Cal Rosal és un poble per sentiment i per voluntat malgrat no li deixin ser-ho, perquè un poble, al capdavall, el fan el sentiment i la voluntat de la seva gent.

Cal Rosal va néixer a la vall del Llobregat, al punt just on comença la plana i a un cop de roc dels primers contraforts pirinencs. Va néixer a redós de la fàbrica que durant molts anys, com una lloba que protegeix i alleta els seus cadells, ens ho va donar tot (el bo i el no tan bo) i ens feia anar tots a toc de pito – els de la meva generació devem ser els últims de recordar els dos pitos del migdia que ens advertien que era l’hora de dinar. I ara (qui l’ha vista i qui la veu!) reposa com l’esquelet ajaçat d’aquella fera que va ser un dia.

Als meus coneguts jo els parlo d’això amb nostàlgia i ells escolten amb interès perquè no som tants els que hem viscut en aquests microcosmos autosuficients que eren les colònies, en què totes les necessitats, materials i espirituals, estaven ben cobertes. Els parlo de l’amo, dels pisos dels treballadors,... del teatre, del centro, de l’economat (molts és la primera vegada que senten aquesta paraula)... del convent, el mossèn i el senyor mestre que tenia tota la canalla del poble a la mateixa aula (això fes-ho entendre als de ciutat!).

Però aquests mateixos coneguts, de tant en tant em diuen “hem vist el teu poble a la tele”, amb el campionat de trial, per exemple, o els artistes del Konvent. Perquè Cal Rosal no és només passat: és present i futur perquè, malgrat les dificultats, és un poble viu. I això ho constatem avui aquí, amb aquest acte de comunió col·lectiva que ens reuneix any rere any.

Amics, en nom propi i l’ACE, molt bona Festa Major!


Cal Rosal, 9 de juliol de 2016



dilluns, 11 d’abril del 2016

Hiperlaics

Vivim en una societat que pretén ser hiperlaica. De fet, molt més que això: ara el que es porta és criticar força la religió en general i el cristianisme en particular (a les xarxes socials hi ha pàgines dedicades en exclusiva a aquest tema). Home, és veritat que l'Església ajuda, però massa sovint es confon la institució amb les persones i la doctrina amb la fe. També massa sovint, els defensors del laïcisme actuen amb tanta vehemència que acaben cometent els mateixos erros que tan critiquen i, més que argumentar, sembla que volen imposar. I tot plegat ens porta a que el fet religiós és, gairebé, mal vist; quan algú ens diu que és creient, ens el mirem així... una mica de reüll. Segur que si, en una conversa, el nostre interlocutor recita de memòria un fragment de l'Odissea o La Divina Comèdia el considerarem un savi; si recita la Bíblia o l'Alcorà, com a poc pensarem que és raret.

El més preocupant d'això, per mi, no és la falta de fe: cadascú que cregui en el que vulgui (aquest és l'autèntic laïcisme). No; el més preocupant és la falta de cultura religiosa. Li cogui a qui li cogui, el cristianisme ha dominat la cultura europea dels últims, posem, mil cinc-cents anys. No diré, com diuen alguns, que la societat europea actual és fruit del cristianisme perquè jo crec justament tot el contrari: són les religions les que són imatge i semblança de la societat que les ha creat. En qualsevol cas, l'ordre dels factors no altera gaire el producte i d'una manera o altra, Europa i cristianisme no es poden deslligar i qui perdi les seves arrels cristianes, més enllà de la fe, s'està empobrint culturalment.

Concretem. Fa poc, en una conversa de cantina, el company Marcel va comentar que va havia hagut de dedicar una estona de la seva classe de filosofia a explicar la història de Caín i Abel perquè els seus alumnes de batxillerat no la coneixien. Al fil de la conversa, la meva companya Anna ens va fer veure que als alumnes ja no se'ls pot dir allò de "això ho heu de saber com el Parenostre" perquè ni se'l saben ni, en molts casos, saben què és. I és que la cultura popular és plena de frases i expressions lligades a la religió: perdre l'oremus, estar net com una patena, anar d'Herodes a Pilat, fer Pasqua abans de Rams, durar de Nadal a St, Esteve, etc. totes elles frases que la parla popular està perdent o ja ha perdut i que poca gent sap com interpretar. Ah, i si algú esternuda, se li ha de dir salut!, no fos cas que dient-li Jesús! s'ofengués (en certa ocasió, qui va esternudar vaig ser jo i una nena em va dir Jesús!... a continuació vaig presenciar com els seus pares la reprenien...).

Anem més enllà: es pot gaudir plenament d'una processó de Setmana Santa sense saber si el pas que tens al davant és un davallament o un Ecce homo? Jo crec que no. (I parlant de davallament, i sense pretendre fer cap spoiler, m'acaba de venir al cap l'última pel·lícula que he vist al cinema: Batman vs Superman. L'amic Andreu em va fer veure fa un temps que hi ha un corrent de pensament que compara les figures de Superman i Jesús i en les dues últimes produccions del superheroi les referències a l'Evangeli hi són ben evidents... evidents si tens cultura religiosa i les identifiques, és clar!) I just per Setmana Santa, qui més qui menys fa algun dia de vacances però, quanta gent sap realment què es commemora aquests dies?

I l'art? Què en podem dir de l'art? Quants milers (milions?) de persones han contemplat el David de Miquel Àngel sense saber què veuen? Té sentit escoltar la Passió segons St. Mateu de Bach sense saber què és la Passió? Com s'explica a un estudiant d'art que el tetramorf que envolta el Pantocràtor de St. Climent de Taüll representa els evangelistes si no sap ni qui eren ni quants eren? Quan Ausiàs March va escriure Llir entre cards, no serà que feia l'ullet al Càntic dels Càntics?



És evident que la cultura i el coneixement, sigui de la branca que sigui, no fan mai nosa i ajuden a gaudir molt més del que ens envolta i que aquests progres que critiquen alegrement la religió i les tradicions que se'n deriven s'estan perdent una bona font de plaer (intel·lectual).

I per acabar, una mica de música per posar a prova la nostra cultura religiosa...


divendres, 6 de novembre del 2015

De Les noces de Fígaro i el dret de cuixa

Recordo haver llegit en algun lloc que les tres millors òperes de la història són Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte. Ja se sap que categoritzar sobre si tal o qual cosa és la millor del món és molt arriscat però el que és segur és que d'un llibretista brillant com da Ponte i un geni com Mozart només en podrien sortir obres mestres. 

Darrerament, a Sabadell, hem pogut gaudir de la primera d'aquestes tres i L'escola d'òpera ha convidat, com cada any, les escoles i instituts de la ciutat a la representació dels seus alumnes debutants. Jo hi vaig portar els meus, d'alumnes i, naturalment, alguns em van demanar "i això de què va?". Doncs això va de Figaro i Susanna, dos criats del comte d'Almaviva que es volen casar i el comte, que és un faldiller, vol fer ús, discretament, del seu suposat dret de cuixa; els criats, més vius que el seu senyor, se les empesquen per deixar-lo en evidència i li guanyen la jugada. "i per un argument tan simple, més de tres hores de música!?"; doncs sí, perquè és la típica comèdia d'embolics i malentesos i la cosa es complica. Però sota aquesta aparença de comèdia s'hi amaga una forta crítica social i, no en va, Mozart i da Ponte van haver de batallar contra la censura imperial. La comèdia homònima de Beaumarchais en la que es van inspirar estava prohibida a la França prerevolucionària: en un clima com el d'aquell moment, a cap noble li agradava veure com els seus servents el ridiculitzaven. 

Bé, el cas és que parlant-ne amb un dels meus alumnes em va dir "jo això del dret de cuixa ho he llegit en algun lloc... sí, en aquest llibre... no sé què d'una catedral...". Efectivament, La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, comença justament amb un cavaller fent ús d'aquest suposat dret. Al final del llibre, en una nota de l'autor, el mateix Falcones ens explica que "el dret de jeure la primera nit amb la núvia, en efecte, era un dels que concedien els usatges als senyors sobre els seus serfs. L'existència dels mals usos a la Catalunya Vella, però no pas a la Nova, va portar els serfs de la terra a rebel·lar-se contra els seus senyors [...]". Doncs em sembla que el senyor Falcones té els papers mullats: fa anys vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que això del ius primae noctis (com en diuen els que en saben) era un mite i que no havia existit mai; havia viscut mitja vida enganyat... Ho vaig descobrir llegint un llibret titulat La idea de Edad Media, del mediavalista italià Giuseppe Sergi, un llibre que, com indica el títol, no parla del que passava a l'edat mitjana sinó de com s'ha confegit la visió que tenim d'aquella època amb les aportacions que se n'han anat fent al llarg del temps. Aquest autor diu "los historiadores han librado el terreno de muchos lugares comunes: por ejemplo demostrando la inexistencia de impuestos como el ius primae noctis, o de mitos como la espera del año mil [...]". A la llista dels mals usos que tenien concedits els senyors feudals, i que van costar una guerra de quasi trenta anys, n'hi ha uns quants, entre ells el costum de maltractar un serf si el senyor considerava que n'hi havia motiu, però enlloc es parla del dret de la primera nit. Sembla ser que els il·lustrats, en els seus esforços per enderrocar l'antic règim, li buscaven tots els aspectes negatius que podien, i si no en trobaven prou, se'ls inventaven o donaven ales a rumors poc fonamentats, entre ells, el d'aquest dret. 




Ara bé, una cosa és que no fos reconegut legalment i l'altra que els senyors (alguns) abusessin impunement de qui els semblés, que de mala gent n'hi ha hagut sempre...

Però, tornant a la música... vós que sabeu què és l'amor...




dimecres, 9 de setembre del 2015

Surrealisme aplicat

En un institut de Sabadell, el nom del qual no cal recordar, temps ha hi treballa una professora sindicalista d'esvelta figura i bellesa nòrdica. L'ardida dama, fent ús dels seus drets sindicals va sol·licitar treballar a mitja jornada per poder donar sortida a la seva vocació de defensa dels drets d'oprimits i marginats, i va donar instruccions rigoroses a la direcció del centre sobre com havien de confeccionar el seu horari: volia treballar només dos dies, dimecres i divendres, i lliurar completament els altres tres... tot un model de sacrifici!

La perversa direcció (que ja se sap que les direccions són perverses de mena) va decidir guiar-se per un criteri objectiu aplicat des de temps immemorial, això és, que totes les mitges jornades treballin quatre dies; així i tot, el malèfic cap d'estudis li va concedir un dels dies lliures sol·licitats i li va fer un horari equilibrat i compactadet, com agrada que te'l facin... mira que s'ha de ser mala persona!

El dia 8 de setembre, la professora sindicalista es presenta davant la direcció a demanar explicacions pel greuge sofert i, davant de les justificacions raonades que se li donen i després de fer una marraneria del quinze, pròpia d'un nen de pit, exposa que, aconsellada pel seu propi sindicat UGT (ui! se m'ha escapat...) ha renunciat a la mitja jornada ja que amb aquest horari no li queda temps per dedicar-se a les seves nobles tasques pamfletàries. Incomprensiblement, amb els curs començat, el Departament d'Ensenyament li ha acceptat la renúncia.

Resultat: el dia 9 de setembre el cap d'estudis ha de fer de nou el seu horari amb la reacció en cadena que suposa sobre els horaris d'altres professors i, el que és pitjor, el company que havia de cobrir la reducció i que estava nomenat per tot un any amb possibilitat de renovar, s'ha quedat sense feina i perdrà punts a la borsa de treball... un bon favor, sí senyor; d'això se'n diu companyonia! 

Així és com els sindicats, amb el suport del Departament d'Ensenyament, vetllen per la qualitat de l'educació del país i pels drets del personal... esperpèntic! 

dissabte, 5 de setembre del 2015

Una imatge...

Mai com aquesta setmana s'havia demostrat allò que "una imatge val més que mil paraules". Et diuen que molts cents d'immigrants han mort en una pastera naufragada i penses "pobra gent..."; et diuen que 71 refugiats han mort asfixiats en un camió frigorífic i penses "no hi ha dret..."; veus una foto d'un  nen en una platja, una sola foto, i et salten les llàgrimes, se t'encén la sang i desitjaries que tots els polítics que coneixes patissin en la pròpia pell el que deu patir el pare d'aquell nen... ells són els que podrien haver canviat la seva història. Les xarxes s'han inflamat contra els polítics europeus (i els del Canadà). Se'ls acusa de ser els responsables del drama dels refugiats i se'ls culpa de la seva mort. 
És evident que la seva indolència ha contribuït a empitjorar la situació i si haguessin actuat amb més fermesa s'haurien estalviat vides; són culpables i seran perseguits per vespes i tàvecs durant tota l'eternitat. Però la culpa no és tota seva, em sembla a mi. De fet, l'autèntic assassí de l'Aylan és Baixar el-Àssad, el seu president; el president que bombardeja la població civil com si res... i contra ell no he llegit ni un sol comentari a la xarxa... no dic que no hi siguin, aquests comentaris, només que a mi no m'han arribat.

En fi, que aquesta imatge m'ha recordat una obra mestra que sempre m'ha fet una mica d'angúnia escoltar: els Kindertotenlieder. Com deia el poeta "només caminen davant nostre i no volen tornar a casa; els trobarem al cim, al sol... sempre hi fa bo allà dalt".





dimecres, 15 de juliol del 2015

Aquell puntet blau pàl·lid

Missió acomplerta: la New Horizons fa el que havia de fer i ens envia imatges de Plutó com mai s'havien vist... espectacular! De fet, tot el que té a veure amb l'Univers ho és, d'espectacular. Els enginyers de la NASA la van llançar fa nou anys i mig i ha passat pel lloc just en el moment just... un prodigi de precisió.

Ara ve, aquesta no és la primera sonda que s'envia tan lluny. Durant els 70 es van enviar les Pioneer i les Voyager, que qui sap on paren. 

Quan la Voyager 1 ja havia acabat la seva missió, en Carl Sagan va demanar a la NASA que girés la càmera cap enrere i fes una fotografia de la Terra. Sembla que no tothom ho veia clar però en Sagan era en Sagan i li van concedir el desig. El 14 de febrer de 1990 es va fer una fotografia del nostre planeta des de més de sis mil milions (6.000.000.000!) de kilòmetres, una fotografia que es coneix com Un punt blau pàl·lid i que, per si algú encara en tenia algun dubte, ens posa al lloc que ens toca en l'Univers... i és que quan d'esma diem allò de que "no som res", no sabem la raó que tenim.

Us deixo amb la imatge i, si hi cliqueu, trobareu les reflexions emocionants que li va inspirar al grandíssim Carl Sagan... sense paraules...


 

dijous, 26 de febrer del 2015

Sobre l'art

L’altre dia, en una xarxa social, vaig llegir un comentari que deia una cosa com que “si la cuina és art, qualsevol cosa podria ser-ho”. Em va semblar notar-hi un cert to despectiu... quin concepte d’art podia tenir la persona que va escriure això?

El cas és que em va fer venir al cap algunes reflexions de joventut, de quan encara era un estudiant pretendent d’artista i que passava llargues vetllades cerveseres discutint d’estètica amb el Rodolf, l’amic filòsof, sobre què devia ser això de l’art. Totes aquestes reflexions postadolescents sempre acabaven trobant un escull insalvable: per saber què és una cosa cal saber quina funció fa i, per frustració meva, jo no trobava cap funció útil a l’art (he de reconèixer que em va reconfortar llegir aquella frase d’Oscar Wilde: “l’art és completament inútil”). Per fi, vint-i-alguns anys després crec que ja m’he fet una idea aproximada de com podria definir l’objecte de les meves especulacions: em sembla que la meva definició podria ser una cosa com ara que l’art és el que queda després de despullar qualsevol activitat humana de la seva funció purament utilitària; allò que queda, si és que queda alguna cosa, i que ja no serveix per a res, allò que és absolutament prescindible, ALLÒ justament és l’ART. Què fan els artistes sinó transcendir (transgredir?) la funció de la seva activitat? A veure si m’explico.

Fa mil·lennis, els humans vam desenvolupar el llenguatge per comunicar-nos i després l’escriptura per fixar les idees que volíem comunicar. La funció “pràctica” de l’escriptura estava clara fins que, ai las, en algun moment algun eixelebrat va tenir la idea d’escriure les seves fantasies i després, encara, escriure-les en vers; acabava de néixer la literatura i la poesia però... alguna cosa més inútil que el Res no és mesquí?

A l’edat mitjana, per exemple, els frescos i les escultures de les esglésies no hi eren per fer bonic: eren la propaganda del règim; servien per a adoctrinar els fidels. Una vegada més, amb el temps els pintors i escultors van començar a plasmar les seves fantasies i... alguna cosa més inútil que La catedral de Rodin o La garsa de Monet?

A mi m’agrada imaginar el naixement de la música com la veu modulada d’una mare que xiuxiuejava una tonada a l’orella del seu fill amb la intenció de fer-lo adormir. Sigui com sigui, des de la nit dels temps, la música ha estat la companya submisa de la poesia o el ball fins que, poc a poc, els compositors  la van anar deslligant del verb i el gest (insensats!) i la van convertir en música pura, la música per la música però... alguna cosa més inútil que una sonata o una simfonia?

I, per tornar al tema que m’ha fet escriure tot això: un plat de bledes bullides i dos talls de llom a la planxa són pura subsistència però una brandada feta amb escuma de bacallà, la tripa estofadeta, amb una sopa d’oli d’oliva i un acompanyament de ceba confitada amb mel, farigola i vés a saber quantes coses més és absolutament prescindible, és un plat completament inútil... és art!

Quan algú aprèn a fer una activitat i la desenvolupa amb un grau màxim d’excel·lència, com aquell cuiner que cada dijous fa el millor arròs del poble o aquell terrissaire que fa un càntir d’aquells que aguanta l’aigua fresca al pic de la canícula i, perquè no? aquell compositor que escriu la “cançó de l’estiu” i et fa ballar encara que no ho vulguis, és un artesà. Són professionals que es limiten a aplicar unes tècniques que han après per a obtenir un producte excel·lent i útil. Ara bé, quan aquest algú va més enllà i converteix el seu producte, sigui quin sigui, en un objecte prescindible i inútil, aleshores és un artista. I un artista és més gran com més inútil és allò que ha creat.

dissabte, 17 de gener del 2015

Jo no sóc Charlie

Espero que cap dels "desocupats lectors" que perdin el seu temps llegint aquesta entrada acabi pensant que justifico els atemptats de París; no, de cap manera! Però aquesta última setmana he sentit parlar molt de la llibertat d'expressió i hi he donat unes quantes voltes... i jo sóc dels que pensa que en nom seu, no tot s'hi val.

Tots sabem que la llibertat i els drets d'un mateix acaben on comencen els dels altres. Tothom pot pensar el que vulgui i expressar-ho lliurement, però amb arguments propis. Quan per expressar el que penses recorres a la ridiculització de les idees de l'altre, el valor de la llibertat d'expressió queda en entredit. 

Per posar un exemple molt proper, jo sóc independentista i per fer-ho palès tinc una estelada penjada a la finestra; mai he cremat una bandera espanyola, ni tinc intenció de fer-ho. Si a algú no li agrada la meva estelada sempre pot mirar cap a una altra banda; si jo cremo una bandera, estic ofenent, de manera conscient, uns trenta-cinc milions de persones com jo, que no pensen com jo. No en tinc cap necessitat; els meus arguments estan per sobre d'això. Quan algú publica una imatge de Mahoma, sap que està ofenent més de mil cinc-cents milions de persones com ell, que no són terroristes, simplement pensen diferent... crec que no cal. I, per mi, si hi ha una cosa pitjor que la ofensa, és la reincidència (quantes imatges s'han publicat?).

Doncs no, el seu concepte de la llibertat d'expressió no coincideix amb el meu i, per això, jo no sóc Charlie.

dimecres, 17 de desembre del 2014

Per molts anys, Mestre!

És el vespre d'un dia de tardor del 84. Un noiet de 14 anys arriba a casa i puja les escales tot emocionat: porta el segon fascicle de la l'enciclopèdia Los Grandes Compositores de Salvat. El primer fascicle està dedicat a "la Cinquena" dirigida per Karajan; el segon porta tres sonates, també de Beethoven, interpretades per un tal Claudio Arrau. Sap que té el sopar a taula però, com que mai ha escoltat cap sonata de Beethoven, pensa que primer vol saber com sonen i després ja soparà.
Posa la cinta de casset a la platina i el posa en marxa; de sobte, un acord de do menor, greu, profund... mantingut. Un calfred li recorre l'espinada i tots els pèls dels cos se li ericen com pues; els ulls, entelats. Durant els quasi tres segons que dura aquell so queda obnubilat; és la primera vegada a la vida que sent una emoció tan intensa, n'està segur. En aquell moment té una revelació: es dedicarà a la música. 
L'obra segueix i ell torna poc a poc de l'estat on es trobava però continua fascinat per allò que sent. Com li agradaria tocar aquella sonata i fer emocionar d'aquella manera a qui l'escoltés! Com li agradaria fer arribar aquell sentiment tant profund a l'altra gent! Què posa la caràtula? quina sonata és? La núm. 8, "patètica".
Mesos més tard, la seva professora de piano (de primer de piano!) li va regalar la partitura com a premi per la nota que va treure a final de curs, i es va passar tot l'estiu estudiant-la; trenta anys després encara no la sap tocar...

I tot això ve a tomb perquè un dia d'aquests ha estat l'aniversari de Beethoven, el culpable que aquell noiet il·lús decidís dedicar-se a la música. La data exacta del naixement es desconeix; de l'única cosa que es pot estar segur, segons els biògrafs, és que va ser batejat tal dia com avui, 17 de desembre, de 1770.

L'autor de Les criatures de Prometeu va esdevenir un veritable Prometeu pel protagonista d'aquesta història. Li va portar la llum, l'autèntic coneixement revelat; li va fer entendre el sentit d'aquella frase tan gastada que diu que "la música arriba on no ho poden fer les paraules".

Escrivia barroerament, lluny de la perfecció de Bach o Mozart, però només ell pot transmetre un ventall d'emocions tan variat i intens. Escrivia difícil: encara ara, quasi dos-cents anys després, és complicat escoltar una obra com la Gran Fuga. Però només algú que sobreviu a una infància difícil, només un músic que se sobreposa a la desgracia de la sordesa i que no es deixa vèncer per la temptació del suïcidi pot conèixer el més profund dels racons de l'ànima i exposar-los de la manera que fa ell.

Decididament, si m'hagués d'emportar les obres d'un sol compositor a una illa deserta, serien les seves.

Per molts i molts anys, Mestre!



dijous, 11 de desembre del 2014

Sobre el disc de la Marató

Doncs què voleu que us digui? jo el disc de la Marató d'aquest any el trobo més aviat fluixet. Salvaria un parell de temes: el de la Rosario i la versió queenera del Rosó, d'Obeses (genial!). Els altres, en general, ni fu ni fa. La veu infantiloide de l'Andrea Motis (mira que deu ser avorrit anar a un concert d'aquesta noia, amb aquesta veu tan llisa i monòtona... que li agradi a tanta gent deu ser que ho fa bé, però a mi em cansa); la versió del Corazón partío de l'Antonio Orozco... buf... prescindible.





Ara bé, hi ha una versió que la trobo abominable: la del Pau Riba cantant che gelida manina. No sé qui és el carallot que va perpetrar un despropòsit semblant però es va quedar ben descansat. Si pretenia fer un acudit, no li trobo la gràcia; si ho va fer seriosament, ho trobo insultant: insultant per Puccini, per la música i pel bon gust! 

Si segueixen amb aquesta línia, em sembla que l'any que ve no el compraré. Què ens preparen? L'Albert Pla cantant Nessun dorma?

Per treure-us el mal gust de boca, si és que us l'ha provocat com a mi, perquè ja se sap que de tot hi ha a la vinya del Senyor, us deixo amb una versió antològica: Bjorling i de los Ángeles... ja està tot dit!










dilluns, 20 d’octubre del 2014

Primer es van endur els comunistes...

Qui no ha sentit alguna vegada aquest poema:

Primer es van endur els comunistes, però a mi no em va importar perquè jo no era comunista. 
De seguida es van endur a uns obrers, però a mi no em va importar perquè jo tampoc n'era.
Després van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar perquè jo no sóc sindicalista. 
Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós tampoc em va importar.
Ara em duen a mi però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

Això, tal i com ho he copiat, amb faltes gramaticals incloses, ho he trobat a l'agenda escolar del meu fill.
És lamentable... lamentable perquè, faltes a part i transcripció una mica dubtosa, ja seria hora que es fes justícia, sobretot en una agenda escolar, i es comences a fer saber que aquest text tant i tant conegut no és d'en Bertolt Brecht per més que s'hagi repetit ad nauseam sinó d'en Martin Niemöller... pobret, que no se'n recorda ningú d'ell!




divendres, 17 d’octubre del 2014

Una altra de classe

Vet aquí un professor de música que per situar les belles arts mostra imatges de pintura, arquitectura, cinema, poesia, ballet, música (naturalment) i escultura. I vet aquí que l'escultura que mostra és aquesta




Somriures generals a la classe.

- La coneixeu, oi?
- Sí, claro!
- Us heu fixat en determinació de la mirada?
- Haha... en la mirada!?
- Sí! S'està mirant Goliat; l'està reptant.
- Éste es el David de Goliat?
- Sí, just abans de la baralla.
- Ahh
- No veieu la pedra a la mà? i l'altre extrem de la fona a l'espatlla?
- !!??
- La posició amenaçant... en tensió... una mica xuleta...
- Anda, pues es verdad!
- Noies, si fins ara no havíeu tot vist això, en què us fixeu quan mireu aquesta obra??

dissabte, 20 de setembre del 2014

Del primer dia de classe

- Oye profe, y si yo no quiero ser músico, pa qué tengo que estudiar música en el instituto?
- Ah, no vols ser músic?
- No.
- A veure, aixequeu la mà aquells que voleu ser matemàtics.
- Ala..
- Pero qué dices!
- Vaja, cap matemàtic. Historiador? Ah mira! un historiador. Lingüistes, biòlegs? Vaja, poques mans aixecades. I en canvi no he sentit mai que ningú qüestionés cap de les altres matèries. La música és una forma de coneixement i d'expressió com qualsevol altra. Qualsevol que aspiri a un mínim de cultura n'ha de conèixer alguna cosa. Amb tots els respectes per les matemàtiques, però el 99,5% del que jo he après a classe de mates no m'ha servit per a res en la meva vida quotidiana: no he trobat mai una caixera del súper que em fes fer una equació de segon grau per calcular el que li dec; però mai he sentit cap alumne qüestionant els continguts de mates.

(pausa dramàtica)

- A veure, aixequeu la mà els que escolteu música cada dia. Tots! molt bé... quanta estona?
- Uff... un par de horas seguro.
- Todo el rato.
- Quan l'escolteu?
- Cuando estoy aburrido.
- Siempre, todo el día!
- La música l'escolteu quan esteu sense fer res, avorrits, quan quedeu amb la colla... A veure, quants de vosaltres, per entretenir-vos, agafeu un quadernet de llengua i us poseu a fer exercicis d'ortografia? 
- Anda profe!
- Puahg.. pero qué dices!
- Tampoc agafeu cap llibre d'història? Ni resoleu problemes? O sigui, que vosaltres, que al cap del dia heu escoltat dues o tres hores de música perquè us ha vingut de gust, em demaneu que per què n'heu d'estudiar a l'escola, i en cap moment us qüestioneu el per què de les altres matèries, que no us interessen gens... quin contrasentit!
- Anda profe... pues tienes razón...
- Gràcies...