Diuen, els que diuen que no són nacionalistes...

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. Doncs jo sóc nacionalista i no em considero i una cosa ni l'altra, justament perquè reivindico el dret de tots els pobles i persones a existir i a ser respectats amb les seves particularitats i diferències.

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. I m'ho diuen a mi, que no vaig tenir un llibre de català a l'escola fins als vuit o nou anys i no vaig tenir un llibre de text en català fins quatre o cinc anys més tard (i em puc considerar afortunat). A mi, per un temps, m'han prohibit aprendre la meva llengua i en la meva llengua. A quants no nacionalistes els han prohibit parlar o aprendre la seva llengua?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i separador. Ho diuen perquè alguns ens emocionem quan veiem un enxaneta fent l'aleta a set pisos d'alçada però no suportem un torero fent una bona faena? I m'ho diuen a mi, que he vist durant anys com la televisió pública "nacional" dedicava moltes hores a programes sobre tauromàquia, per exemple, però molt poques a fer que els espanyols d'una banda coneguessin els de l'altra. Alguns encara creuen que la meva cultura és com un dialecte, una anomalia que s'ha de normalitzar. Qui exclou a qui?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que alçar una bandera és excloent i separador, mentre ells porten anys i panys intentant amagar totes les banderes d'Espanya sota la seva ensenya rojigualda. Qui és més excloent, aquell que s'embolica amb uns colors per defensar uns drets que creu que li pertoquen o aquell que, pel dret que li atorga la conquesta, voldria esborrar tots els colors diferents dels seus?

Diuen, els que diuen que no són nacionalistes, que el nacionalisme és excloent i insolidari. Ho diuen ells, que porten anys i panys confonent solidaritat amb espoli i encara no han entès que per no passar gana no cal un peix sinó una canya (o potser sí que ho han entès, i ja els està bé - no cal mullar-se els peus anant a pescar si et porten el peix a taula).

Tot això, i encara més coses, diuen els que encarnen el nacionalisme espanyol més ranci i caspós, i els membres de certs partits polítics i els seus acòlits, i tertulians de certes emissores,... això sí, mentre diuen que ells no són nacionalistes.

I és que aquests que diuen que no són nacionalistes, cada dia més reforcen els meus arguments per ser-ho. 

Parmentier de calamars al pebre vermell fumat amb brou de calamars

Aquesta és la meva versió d'un clàssic del Celler de Can Roca. Jo no l'he fet ben bé com diu la recepta però el resultat no ha estat gens malament! 

Per si algú s'anima, us explico com l'he fet (l'original el podeu trobar a la xarxa). Necessiteu uns quants calamars grossos, tants com persones n'hagin de menjar. Talleu les bosses a quadrats d'1x1 cm aprox, els passeu per una paella, escorreu bé l'oli i els empolsineu amb pimentón de la Vera; reserveu.
Feu un sofregit amb ceba, tomàquet i pastanaga (us confesso que jo ho vaig fer amb les restes d'un suquet que havia fet la meva nòvia i que era boníssim...), hi afegiu les ales i les potes dels calamars que heu fet servir abans, hi afegiu aigua i deixeu bullir 20 o 30 mins; coleu i emulssioneu amb una mica de mantega.
Naturalment, heu de tenir a punt un puré de patates vulgar i corrent.
A úlitma hora, marqueu a la planxa uns quants calamarsons, i munteu el plat. Al centre, feu una muntanyeta amb el puré i el cobriu amb els talls de calamars com fent un mosaic (si hi tireu un raig d'oli verge us quedarà com uns "calamars a la gallega"). Poseu els calamarsons al voltant i cobriu amb el brou.
 A mi em va venir de gust regar-lo amb un Silencis, de Raventós i Blanc... xarel·lo nu.

Dels tòpics en la música: Guido d'Arezzo

Guido d'Arezzo va ser un monjo benedictí italià que va viure a cavall dels segles X i XI, i que els llibres de text consideren que el seu mèrit per haver passat a la història de la música és el d'haver "posat nom a les notes". Home, no sé si és una gran feta aquesta... El que no acostumen a explicar aquests llibres és per quin motiu se suposa que ho va fer. Potser no en tenien, de nom, les notes abans que arribés ell? doncs no se m'acudeix com podien fer la seva feina els pobres músics medievals amb unes notes sense nom... Potser sí que en tenien, però potser a ell no li agradaven i va tenir el caprici de canviar-los? Pobre Guido, un dels teòrics més brillants de la història de la música, recordat només per una anècdota esbiaixada que l'única cosa que fa és tapar l'autèntica magnitud del seu treball! Però situem-nos.

Quan Guido començava a caminar, ja feia un parell de segles que els teòrics intentaven trobar un mètode per fixar d'una manera fiable el repertori litúrgic eclesiàstic, però tot el que havien aconseguit era desenvolupar mètodes amb finaliats mnemotècniques: calia que l'intèrpret es conegués el repertori de memòria i els símbols (neumes) que es posaven a sobre del text l'orientaven si la melodia pujava o baixava, però no indicaven amb exactitud quant havia de pujar o quant havia de baixar; era una notació adiestemàtica, o in campo aperto que en diuen els més sofisticats. El cas és que, en aquella època, els cantaires havien de dedicar de vuit a deu anys per aprendre's el repertori, quasi res! Guido, que era un paio llest, es va adonar que això era una pèrdua monumental de temps i es va proposar fer-ho més fàcil. I ho va fer! 

Partint dels mètodes que havia conegut fns aquell moment, se li va acudir que, a sobre del text que s'havia de cantar, s'hi podien posar unes línies horitzontals (entre dues i quatre) que representessin, tan les línies com els espais que hi ha entre elles, altures concretes, i a sobre de cada síl·laba, només caldria posar un punt a l'altura que li correspongués. Per definir l'altura de cada línia es podia fer de dues maneres: amb colors (groc per la línia del do, vermell pel fa) o posant una lletra al començament de la línia que li correspongués (una C pel do, una F pel fa - perquè aquest era el nom de les notes en aquell moment). Us en adoneu? Guido va inventar la pauta - que al segle XIII va arribar a les cinc línies, i l'ús de les claus; un mètode tan simple i meravellosament eficient que encara utilitzem mil anys després per escriure música!

I sobre l'anècdota que li ha donat la fama, ell no tenia intenció de canviar el nom que les notes ja tenien. El sistema que s'utilitzava era alfabètic, exactament el mateix que s'utilitza actualment a Anglaterra i als països del nord d'Europa. Les notes eren (són), començant pel la, A B C D E F G(*). Guido va idear un sistema de solfeig (o solmització, digueu-ne com volgueu) per tal que els cantaires trobessin amb facilitat l'afinació de cada nota, partint dels sis primers versos d'un himne dedicat a St. Joan (que segons uns va escriure ell, segons uns altres només va adaptar) que començaven cadascun per una nota superior a l'anterior. La idea era molt simple: per cantar un interval determinat, només calia recordar la distància que hi havia entre les dues sílabes que formaven aquell interval en la melodia de l'himne. Per exemple, si havien de cantar un semitò, sempre havien de recordar mi-fa; si havien de cantar una tercera major podien utilitzar ut-mi o bé fa-la, depenent de la posició. 

Si ho apliquem a la melodia de l'Alma Redemptoris Mater, els cantaires podien solfejar-la així,

 

 

Com que els hexacords de Guido tenien una estructura simètrica d'intervals (to-to-semitò-to-to), només els calia situar el semitò adequadament.

Les sílabes de solmització de Guido no eren per donar un nom nou a les notes, eren per reproduir les afinacions relatives entre elles. Una nova genialitat d'aquest monjo que es va imposar amb tanta força que set-cents anys més tard, als països mediterranis, aquestes síl·labes havien substituït el sistema alfabètic. Per donar nom a la setena nota, es va aprofitar l'últim vers del poema (Sancte Ioannes); i per facilitar la pronunciació de la primera, ut, el musicòleg Giovanni Battista Doni va proposar canviar-la per do, de Dominus segons alguns, però tenint en compte que la vanitat humana no té límits, jo tendeixo a pensar que va proposar do, de Doni... 

En definitiva, els músics li deuen a Guido molt més que set síl·labes. Li deuen una notació musical efectiva i un mètode pedagògic que encara és a la base de molts mètodes de solmització moderns. Tot un geni!

(*) Nota: En el sistema alfabètic medieval, el si es representava amb una B amb contorns arrodonits si era bemoll i amb contorns rectes si era natural. En el primer cas en deien "si suau", en llatí "B mollis" (ho pilleu?); en el segon cas era una "B quadrada", d'on prove bequadre o becaire. Els copistes alemanys, amb el temps, van deformar les línies rectes de la B quadrada fins a convertir-la en una H. (fin de la cita)

Guatsap

Uoooola amor

Ola kriñu! 

Com stas??

Resacosa...

I tu?

Tmbe!

Qina fstasa ahir

Sip

Qin tip de bllar

Si, i d beure!

I d... ja saps...

Si q u se, si...

Va sta b, eh?

Moooolt

Es qem pses a miiiiiil

I tu a mi!

Ja men vai adona, ja

Dolentot!

Jo? i ara! 

Qè has fet avui?

Llevarme tard

Pensar n tu

i ara he srtit a fe 1 kfè

Ostres, jo tmb stic fen 1 kfè

Qdem??

Tinc mltes ganes de veuret!!

Pro si stem a la matexa taula!

Soc al teu cstat, tros d llus!

http://www.regio7.cat/manresa/2013/08/29/generacio-whatsapp-ja-no-parla/242523.html

Sant Gregori el Gran

Avui, girant el full del calendari, he vist que aviat serà el 3 de setembre, festivitat de Sant Gregori el Gran, papa entre el 590 i el 604, i tenint tan a prop l'inici del curs escolar, m'ha vingut al cap una reflexió. Aquest és, sens dubte, el papa més musical de la història; tots els llibres de música dels nostres alumnes de secundària que toquen el tema de la història, sense excepció, comencen la música medieval i el cant gregorià parlant d'ell. És clar: el cant gregorià s'anomena així justament en honor a aquest sant baró. Alguns li atribueixen la composició d'aquest cant; altres, menys agosarats, només li atribueixen la recopilació i organització d'algunes obres ja existents i l'impuls a la creació de noves; i, naturalment, per ser conseqüents amb aquesta teoria, situen l'aparició del gregorià al segle VII.

Això és una mostra més de com està el nivell de cultura musical al nostre país (bé, potser posant cultura - sense adjectiu, també seria vàlid), amb alguns professors que no tenen clar el que ensenyen i, el que és pitjor, amb personatges que fan llibres de text sense tenir-ne ni remota idea ni passar cap "control de qualitat". Ja coneixeu aquell adagi, oi? el que sap fer una cosa, la fa, i el que no la sap fer, l'ensenya - i qui no serveix ni per ensenyar, pot escriure llibres o, fins i tot, arribar a Consellera d'Ensenyament (això és meu).

Els que hi entenen, que dediquen tans esforços a escriure llibres per desmentir aquest tòpic com esforços dediquen els altres a fer-lo persistir, diuen que el papa Gregori ben poc, per no dir res, hi va tenir a veure en la creació d'aquest cant. De fet, tot és fruit d'una llegenda sense fonament originada al segle IX.

Hi ha dues dades que ens haurien de deixar les coses clares:

1. els primers testimonis d'aquest repertori són, justament, del segle IX, o sigui, quan el nostre papa ja feia dos-cents anys que criava malves, i

2. si un papa, qualsevol, hagués impulsat aquest cant, ho hagués fet des del Vaticà i l'hagués difós des d'allà; es dóna el cas que el cant gregorià es va irradiar des dels territoris francs i, si mal no recordo haver llegit en algun llibrot, no es va utilitzar plenament al Vaticà fins el segle XI (per això molts autors s'hi refereixen com a cant romano-franc).

El cas és que el cant gregorià va aparèixer en el context del Renaixement Carolingi, un moment en què els reis francs (coronats emperadors, justament, per un papa que no tenia cap autoritat per fer-ho), es van proposar la unificació política d'Europa, objectiu aprofitat pel papat per impulsar, també, la unificació "espiritual" (era un moment en què la diversitat de cultes i litúrgies feien perillar la unitat de l'Església i, per tant, l'autoritat del papa, que ja tenia prou problemes amb les esglésies orientals). Calia, doncs, estandaritzar la litúrgia i el cant que li era propi, imposant el mateix model a tot Europa. En aquell moment, i per si hi havia algú que no volia passar pel tub, un tal Joan el Diaca, va escriure una biografia del papa Gregori en què li atribuïa la creació d'aquest cant, i no es pot negar que com a acte de propaganda va ser molt efectiu: qui es negaria a complir la voluntat d'un dels Doctors de l'Església?

I recordem, també, que va ser al segle IX quan van aparèixer els primers intents de notació musical, justament per poder escriure una música que havia de ser cantada igual per tot el cristianisme occidental i que no podia córrer el risc de ser "contaminada" pels errors introduïts per la mala memòria dels responsables de difondre-la. La notació musical del gregorià es va fixar entre els ss. XI i XII, gràcies principalment als treballs de Guido d'Arezzo, personatge per cert, a qui també s'atribueix algun tòpic totalment fals. Però aquest el deixo per un altre dia. Mentrestant, i si us interessa el tema, feu una ullada aquí:

http://www.grec.cat/cgibin/gemcl2.pgm?&USUARI=IEON&SESSIO=0008035397&NDCHEC=0002383&PGMORI=A

Felicitat

De vegades, fer un mos a la felicitat és tan fàcil...

De la cuina catalana

N'hi ha que mengen per viure; n'hi ha que vivim per menjar. És un tòpic, però és ben real. I és que els humans hem estat capaços de convertir les necessitats més bàsiques en art: la necessiat de comunicació la cobrim amb el llenguatge i el llenguatge el convertim en poesia; la necessitat d'alimentar-nos la cobrim amb la cuina i la cuina la convertim en un plaer subtilíssim. I els catalans estem de sort: tenim una de les constel·lacions culinàries amb les estrelles més brillants del món, i els aficionats a la cuina tenim molts mestres a qui agrair la feina feta.

Jo començaria pel primer cuiner mediàtic que recordo: el mestre Josep Lladonosa (que juntament amb el padre Mundina - el de les flors, us en recordeu?, són dues de les icones televisives de la meva infantesa). Després va venir el malaguanyat Jaume Pastallé amb el seu Bona cuina i les primeres aparicions dels grans entre els grans: Adrià, Ruscalleda, Roca, Santamaria, Gaig, les germanes Rexach, i després Arola, Jubany, Martin, Perellada, Prados, etc, etc, etc. I no oblidem l'àvia Remei o les cuineres de Sils.

Però tot això no és casual: a Cataluya hi ha una llarga i rica tradició culinària (no cal recordar que el Llibre de Sent Soví és un dels receptaris més antics que es coneix i que va influir en la cuina de mitja Europa) però aquesta tradició, pels motius que siguin, a estat uns anys arraconada. Qui no ha sentit alguna vagada algú que torna d'un viatge i diu allò de "mira que s'hi menja bé allà...". Coi! i aquí també es menja bé, i molt! i pocs països tan petits com el nostre tenen una diversitat tan gran de plats, degut, principalment, a la diversitat de paisatges.

I tot això ho dic per recomanar-vos un llibre: Cuina catalana de veritat, d'en Pere Sans (Comanegra 2008). No és pròpiament un llibre de receptes. De fet, de recepta, com estem acostumats a trobar-les, no n'hi ha cap; no espereu trobar-hi ni una sola mida, ni un sol temps de cocció... res de res! com a molt, alguna orientació general al començament de llibre i para de comptar. És un llibre de cuina: ens parla de les tècniques bàsiques de cocció, dels productes de temporada, dels maridatges, de com és d'important fer una bona compra i parar bé la taula, i tot plegat per fer que l'acte de menjar sigui tot un esdeveniment. Naturalment que hi ha plats, moltíssims, però no hi són detallats sinó explicats i amb discussions sobre les variants; es nota que l'autor ha trepitjat el país. Però sobretot, aquest llibre és una reivindicació de la cuina tradicional catalana, d'aquesta cuina oblidada perquè ja no tenim temps per dedicar a fer una bona compra ni al xup-xup lent i perquè, massa sovint, ens deixem enlluernar per la bona cuina dels de fora i no veiem la que tenim a tocar.