Una altra pizza

La gràcia de la pizza és que dóna molt joc i pots fer coses delicioses de manera ben senzilla. L'altre dia, sobre la marxa, em va sortir això

Sobre la base hi posem mozzarella i tomàquet natural (en aquest cas, cirerols) i ho amanim amb una picada d'all i julivert amb oli; res més... deliciós! (o potser serà que els gormands ho trobem tot bo, que també podria ser...)

El 9N jo també hi era

El 9N jo també hi era. 

I el 8N. 

I el 7N. 

Perquè jo era el coordinador del local i era el responsable de tenir-ho tot a punt: rebre i instal·lar els ordinadors, rebre i muntar les urnes, endreçar-ho tot, obrir i tancar el centre,... I ho vam fer tot entre tots. Una bona colla de voluntaris arremangats perquè allò sortís bé i tots preparats per rebre en qualsevol moment les "forces de l'odre" que ens ho fessin aturar tot. 

Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer.

A mi no m'han citat a declarar ni com a testimoni ni com a imputat. Tampoc calia: no tinc precisament vocació d'heroi, jo... tinc prou feina. Però si ho haguessin fet hagués dit la veritat: ningú m'hi va obligar, ho vaig fer per voluntat pròpia però jo sí que sabia que estava desobeint; jo sí que sabia que estava fent una cosa que no sé quin tribunal no volia que estigués fent i, potser precisament per això, ho feia amb més ganes que mai perquè, ja se sap, allò que ens prohibeixen, sovint, és el que més ens motiva. 

Precisament per això em sap greu (i quasi que em fa una mica de vergonya i tot) que la línia principal de la defensa dels imputats al judici hagi estat "nosaltres no vam fer res, van ser ells, els voluntaris". En les seves al·legacions finals es van presentar tots tres com uns anyells sacrificats, com si se'ls acusés d'una cosa que no anava amb ells. És veritat que se'n van "responsabilitzar" fins a cert punt però sempre amb el benentès que consideraven que allò que feien era "legal". La defensa deixa clar que prou que volien complir la llei però no van poder: no podien aturar un moviment social com aquell, impulsat "per ells, els voluntaris". Uns voluntaris que vam dedicar moltes hores i molta il·lusió a un esdeveniment que considerem únic i que ara veiem com les persones que ens van "inspirar" gairebé se'n desdiuen. I tot per salvar-se d'una sentència que quasi segur que fa temps que està dictada i que els caurà a sobre sí o sí. 

No ho sé, potser sí que és aquesta l'estratègia bona: fer com que no fem res mal fet i anar marxant... però tard o d'hora (i espero que més d'hora que tard) s'haurà de desobeir de veritat, sense mitges tintes... i necessitem líders que ho tinguin clar.

Tatin tatan tatum

Conten els que ho saben que en fa cent i tants, l'Stéphanie Tatin preparava, tota atabalada,  un àpat per una colla de caçadors al seu restaurant, les postres del qual havia de ser un pastís de poma. Tan atabalada estava que quan se'n va adonar havia posat les pomes al forn sense la massa; per sortir del pas, va tenir la idea de tapar el motlle amb la pasta de full i sembla ser que el resultat de tal improvisació va tenir un èxit notable entre els comensals. Acabaven de néixer unes de les postres més delicioses que conec: la tarte tatin.

De versions sobre el seu origen n'hi ha diverses, no cal dir-ho, però el resultat final és el mateix i ve a ser una cosa així

En una paella o cassola posem sucre i mantega en una proporció més o menys de 2 a 1 i ho fem coure poc a poc i remenant. Quan comença a ser ros i ben lligat hi afegim la poma a talls grossos i la caramel·litzem. Quan és una mica tova hi tirem canyella en pols, li donem dues voltes més, la retirem i l'anem posant ben endreçada al motlle. Hi tirem una mica del suc que ha quedat a la cassola, tapem amb la massa i enfornem. Quan està a punt ho traiem del forn, esperem que sigui tebi abans de girar-ho i... a disfrutar!

Avui, per mullar-ho, hi he acompanyat el cava Litus, de Farré-Garriga. 

No us deixeu "impressionar" per l'etiqueta: també bevem pels ulls i aquest és el típic cava que jo no compraria mai si m'hagués de guiar per la vista (en el seu moment me'l van recomanar), però, tot i el mal gust que tenen pel disseny, els de Farré-Garriga no ho fan gen malament.

Venturosos els desobedients

M'agradaria començar aquest escrit dient que em sorprèn però no puc. I no puc perquè no em sorprèn gens que les crítiques més ferotges que he sentit i llegit contra l'alcaldessa Venturós provinguin de la banda de JxS. L'alcaldessa creu que s'ha de desobeir i desobeeix. Què no hem entès?

De fet no em sorprèn perquè alguns dels que prediquen la desobediència, el desacatament i la desconnexió, ni desobeeixen, ni desacaten, ni desconnecten. N'hi ha que quan un tribunal els crida a declarar, hi van i només busquen subterfugis per justificar els seus actes... és una mica allò de llançar la pedra i amagar la mà: que si el 9N no vam fer ben bé un referèndum, que si hi ha un article no sé on que m'ho deixava fer, que si volíem però no volíem... En canvi, l'alcaldessa ha llançat la pedra i aguanta el tipus. Ja comença a ser hora que algun titafreda d'aquests que s'omplen la boca de "procés" vagi fent alguna cosa més que parlar-ne perquè només parlant-ne, no sé si acabarem d'arribar mai enlloc.

Alguns, per desviar l'atenció del que és realment important, han posat el focus en la crítica de la CUP cap els mossos d'esquadra i l'han acusada de matar el missatger... És veritat que ningú pot obligar ningú a desobeir i que la policia no hi és per opinar sinó que hi és per complir ordres: si a un mosso li diuen que detingui l'alcaldessa, la deté; és la seva feina i ningú li pot exigir que se la jugui. Però entenc que la crítica no va pels mossos individualment sinó pel seu cap, el conseller d'interior. És evident que si volem desconnectar, en algun moment, algun càrrec important haurà de prendre decisions incòmodes, com donar instruccions als seus mossos perquè deixin de complir segons quines ordres i, si ens han de detenir, que vinguin els altres, no?

A mi em sembla que això de desconnectar sense desconnectar i, a sobre, linxar els que ho fan i ho porten fins a les últimes conseqüències, no ens ajudarà gaire... 

Un dia crític

Em sembla que ja ho entenc. Tant des de les institucions com des de TV3, últimament ens estan taladrant amb la innovació educativa i els nous mètodes pedagògics supermoderns i hiperprogressistes, basats en l'autoaprenentatge dels alumnes que "han de dissenyar el seu itinerari educatiu en funció dels seus interessos". És clar: en tenen taaaants i tant variats d'interessos els nostres alumnes... 

Doncs en un acte de lucidesa i avançant-se al futur i a les necessitats dels ciutadans del demà, l'IEC treu una nova gramàtica, més d'acord amb els temps que corren. Elimina quasi tots els accents diacrítics i simplifica la dièresi i el guionet, entre altres coses. Si és que ja ho diu aquell sant baró d'en Merlí: "les normes hi són per saltar-se-les". Els de l'IEC deuen haver pensat que si eliminem les normes, ningú se les podrà saltar... molt millor, no?

i ia pusats, trobu ce podrien abe sigut mes megaguais i podien abe suprimit tots els accens, 

les h, ce tutal, pel ce serbexen... 

i tantes b (v,w), per ce? amb la b ia fem

la l·l? fora! i la ç... si podem pusa una s... mira ce seria fasil

digrafs (qu, gu)... fora!

les maiuscules son masa groses i trenquen la regularitat del tex... no calen

i dels prunoms febles ia ni texplicu!

De fet, es podrien haver autosuprimit (auto-suprimit... autossuprimit... ai coi! ara no sé com ho he d'escriure) els gramàtics i acabàvem abans.

Berga és Berga

"Berga és Berga" i de vegades hi passen coses que costen d'entendre, com que milers de ciutadans d'una ciutat tan "progre" surtin al carrer per celebrar una efemèride que molts consideren casposa i retrògrada. Però, realment costa tant, d'entendre? jo crec que no.

Fa anys vaig conèixer una senyora que em va demanar d'on era:

- de Berga - vaig dir.

- Uuii els berguedans! Mira que us estimeu la vostra terra vosaltres... - em va contestar. Suposo que n'hi deu haver de tots i jo només puc parlar per mi però tenia raó: jo m'estimo la meva terra i això vol dir el lloc, el paisatge i els símbols. I què és Queralt sinó un símbol? Queralt en el seu conjunt: la muntanya i el santuari, amb la seva Marededéu. Jo sempre he sentit dir allò que a Berga es pot ser tan ateu com vulguis però la Marededéu que no ens la toquin. No serà aquesta la justificació senzilla i clara de la contradicció? La muntanya i l'esguard del santuari m'han acompanyat mitja vida i, com tants d'altres que la vida ens ha dut una mica lluny, només em cal fer primer revolt a l'esquerre sortint dels túnels de Puig-Reig per saber que sóc a casa.

Per això, segurament, es pot explicar que milers de persones sortíssim al carrer per rebre la Marededéu. Per això, segurament, es pot explicar que tants ateus menjacapellans ens emocionéssim escoltant l'Himne de la Coronació. Perquè el que va passar a la Plaça de St. Pere dissabte passat (i tot el que segueix), per molts, no va ser un acte d'exaltació de la fe sinó un acte de berguedanisme i perquè aquella talla de fusta de dos pams i mig és alguna cosa que ens uneix, més enllà de credos, i ens fa sentir la profunditat de les nostres arrels. 

Berga és Berga i els berguedans som com som. No costa tant d'entendre... em penso.

Un pregó de Festa Major

Benvolguts amics i veïns, bona nit i moltes gràcies. Gràcies per haver pensat en mi per fer-vos de pregoner aquesta Festa Major. Quan se’m va proposar vaig pensar que era un honor i vaig dir que sí sense rumiar-m’ho ni un segon; després, quan m’hi posava vaig pensar “home, potser sí que t’ho hauries d’haver rumiat una mica...”. Perquè, ja ho sabeu, jo acostumo a dibuixar boletes en un full pautat però això de posar, negre sobre blanc, els meus sentiments de cal rosalenc per llegir-los davant vostre, ja és una altra cosa i em van tremolar una mica les cames. Sigui com sigui, ja no podia dir que no i la il·lusió em va fer superar el pànic al full en blanc.

Mireu: allà baix a Sabadell tinc amics i companys, una mica de tot arreu. Quan ens coneixem i pregunten allò de “i així, tu d’on ets?” jo, per situar-los, primer acostumo a dir “de Berga” però de seguida afegeixo “buenu... ben bé de Berga no, d’un trosset més avall; de fet sóc de Cal Rosal” – “ahhh... “ – diuen – “El mercat del bolet!”; i jo “exacte, d’allà mateix”. I ja hi som: “què, se’n faran de bolets aquest any?”; au... explica’ls que, tot i ser fill d’un bon boletaire, aquest gen es va descuidar de transmetre-me’l i que a mi els bolets m’agrada trobar-los al plat: això d’anar-los a buscar ho deixo pels que en saben que a mi, més aviat, em fa una mica de mandra. Com si tots els d’aquest cap de món haguéssim de ser uns experts en la matèria!

Després d’això no perdo l’ocasió d’explicar-los que Cal Rosal és més que el mercat del bolet. Cal Rosal és un poble: un poble amb tres alcaldes... quina ganga! Cal Rosal és un poble per sentiment i per voluntat malgrat no li deixin ser-ho, perquè un poble, al capdavall, el fan el sentiment i la voluntat de la seva gent.

Cal Rosal va néixer a la vall del Llobregat, al punt just on comença la plana i a un cop de roc dels primers contraforts pirinencs. Va néixer a redós de la fàbrica que durant molts anys, com una lloba que protegeix i alleta els seus cadells, ens ho va donar tot (el bo i el no tan bo) i ens feia anar tots a toc de pito – els de la meva generació devem ser els últims de recordar els dos pitos del migdia que ens advertien que era l’hora de dinar. I ara (qui l’ha vista i qui la veu!) reposa com l’esquelet ajaçat d’aquella fera que va ser un dia.

Als meus coneguts jo els parlo d’això amb nostàlgia i ells escolten amb interès perquè no som tants els que hem viscut en aquests microcosmos autosuficients que eren les colònies, en què totes les necessitats, materials i espirituals, estaven ben cobertes. Els parlo de l’amo, dels pisos dels treballadors,... del teatre, del centro, de l’economat (molts és la primera vegada que senten aquesta paraula)... del convent, el mossèn i el senyor mestre que tenia tota la canalla del poble a la mateixa aula (això fes-ho entendre als de ciutat!).

Però aquests mateixos coneguts, de tant en tant em diuen “hem vist el teu poble a la tele”, amb el campionat de trial, per exemple, o els artistes del Konvent. Perquè Cal Rosal no és només passat: és present i futur perquè, malgrat les dificultats, és un poble viu. I això ho constatem avui aquí, amb aquest acte de comunió col·lectiva que ens reuneix any rere any.

Amics, en nom propi i l’ACE, molt bona Festa Major!

Cal Rosal, 9 de juliol de 2016