Felicitat

De vegades, fer un mos a la felicitat és tan fàcil...

De la cuina catalana

N'hi ha que mengen per viure; n'hi ha que vivim per menjar. És un tòpic, però és ben real. I és que els humans hem estat capaços de convertir les necessitats més bàsiques en art: la necessiat de comunicació la cobrim amb el llenguatge i el llenguatge el convertim en poesia; la necessitat d'alimentar-nos la cobrim amb la cuina i la cuina la convertim en un plaer subtilíssim. I els catalans estem de sort: tenim una de les constel·lacions culinàries amb les estrelles més brillants del món, i els aficionats a la cuina tenim molts mestres a qui agrair la feina feta.

Jo començaria pel primer cuiner mediàtic que recordo: el mestre Josep Lladonosa (que juntament amb el padre Mundina - el de les flors, us en recordeu?, són dues de les icones televisives de la meva infantesa). Després va venir el malaguanyat Jaume Pastallé amb el seu Bona cuina i les primeres aparicions dels grans entre els grans: Adrià, Ruscalleda, Roca, Santamaria, Gaig, les germanes Rexach, i després Arola, Jubany, Martin, Perellada, Prados, etc, etc, etc. I no oblidem l'àvia Remei o les cuineres de Sils.

Però tot això no és casual: a Cataluya hi ha una llarga i rica tradició culinària (no cal recordar que el Llibre de Sent Soví és un dels receptaris més antics que es coneix i que va influir en la cuina de mitja Europa) però aquesta tradició, pels motius que siguin, a estat uns anys arraconada. Qui no ha sentit alguna vagada algú que torna d'un viatge i diu allò de "mira que s'hi menja bé allà...". Coi! i aquí també es menja bé, i molt! i pocs països tan petits com el nostre tenen una diversitat tan gran de plats, degut, principalment, a la diversitat de paisatges.

I tot això ho dic per recomanar-vos un llibre: Cuina catalana de veritat, d'en Pere Sans (Comanegra 2008). No és pròpiament un llibre de receptes. De fet, de recepta, com estem acostumats a trobar-les, no n'hi ha cap; no espereu trobar-hi ni una sola mida, ni un sol temps de cocció... res de res! com a molt, alguna orientació general al començament de llibre i para de comptar. És un llibre de cuina: ens parla de les tècniques bàsiques de cocció, dels productes de temporada, dels maridatges, de com és d'important fer una bona compra i parar bé la taula, i tot plegat per fer que l'acte de menjar sigui tot un esdeveniment. Naturalment que hi ha plats, moltíssims, però no hi són detallats sinó explicats i amb discussions sobre les variants; es nota que l'autor ha trepitjat el país. Però sobretot, aquest llibre és una reivindicació de la cuina tradicional catalana, d'aquesta cuina oblidada perquè ja no tenim temps per dedicar a fer una bona compra ni al xup-xup lent i perquè, massa sovint, ens deixem enlluernar per la bona cuina dels de fora i no veiem la que tenim a tocar.

El universo para Ulises

Sempre he pensat que quan s'ha de comprar un llibre s'ha d'anar a la llibreria; on sinó? Sempre he desconfiat dels supermercats que tenen una secció "literària" i no se m'hagués acudit mai anar-hi a buscar res de bo. L'altre dia, però, em vaig deixar temptar i vaig fer un voltet per una d'aquestes seccions. Superat l'apartat infantil, em vaig entretenir amb algun llibre de cuina; a continuació venien, naturalment, tota aquella pila de novel·letes ensucrades però, encara no sé com, els meus ulls van anar a caure sobre un llibre que em va cridar l'atenció. I ves! no em vaig poder estar de comprar-lo: El universo para Ulises, d'en Juan Carlos Ortega (Planeta, 2013).

L'autor, que és un humorista que es dedica a la divulgació científica, es proposa explicar la història de la cosmologia al seu fill. Les teories científiques estan explicades molt clarament i d'una manera molt didàctica, amb alguna anècdota sobre els científics, que sempre fa la lectura més amena. Ara, també és veritat que fa algunes reflexions sobre la ciència (i la pseudociència) i alguna qüestió més metafísica molt interessants, però que no crec que estiguin a l'abast dels nens; explica com treballen els científics i com després, alguns xarlatans s'aprofiten de conceptes seriosos per crear les seves teories estúpides (curiosament, en la línia de la meva última entrada al blog).

En tot cas, es tracta d'una lectura molt apropiada per tots aquells que encara es meravellen quan veuen un cel estrellat i es pregunten el per què de tot plegat, i dóna eines als pares per si algun dia els fills ens fan bones preguntes i no volem donar les respostes tòpiques.

Teràpia quàntica: que què de què?

L'altre dia vaig veure en una farmàcia - que fins ara tenia per seriosa però ara ja no tinc tan clar que ho sigui, un anunci que publicitava sessions de "teràpia quàntica". Evidentment, primer de tot se'm va escapar una sonora riallada i després em va entrar una gran curiositat per saber ben bé què era això (sempre és bo aprendre coses noves!). 

Vaig iniciar una recerca per la xarxa i tot va anar com era de preveure.  Pàgines i pàgines amb parrafades i més parrafades sense sentit i totalment incoherents, això sí, plenes de tecnicismes científics: que si quàntums d'energia, que si bioressonància electromagnètica, que si ja ho van dir  Einstein i Planck (quasi res!), etc, etc. Uns diuen que tenen una maquineta que "alimenta les nostres cèl·lules amb quàntums de baixa d'energia"(!?); home, a mi els quàntums d'energia m'agrada més obtenir-los del pa amb tomàquet amb pernil ibèric o de la paella, la veritat - no li veig la gràcia a això de la maquineta. Aquest aparell, diuen, està calibrat segons el camp magnètic de la Terra, naturalment. Una altra pàgina et venia una maquineta que "restituïa als electrons del nucli de l'àtom el seu estat natural de vibració". Alça! He viscut tota la vida enganyat, pensant que els electrons eren a la part de fora de l'àtom i no al nucli - hauré de denunciar per danys i perjudicis morals a tots els professors de física i química que he tingut. Fins i tot n'hi ha algunes de tan avançades que utilitzen "els models matemàtics de la teoria de cordes" (cágate lorito! com deia aquell). I és que aquesta teràpia equilibra totes les energies del cos i la ment, que estan connectades amb la naturalesa i amb tot l'univers i bla, bla, bla... i ho cura quasi tot (algunes pàgines amb una mica més de mala bava, deixen caure, com sense voler, la paraula "càncer"; s'ha de ser cretí per jugar amb aquestes coses!)

I és que ja se sap, si vols vendre alguna cosa, per inversemblant que sigui, posa-li l'adjectiu "quàntic/a" i immediatament adquireix una pàtina monumental de ciència seriosa i avançada, i com que tothom ha sentit parlar de la física quàntica però ningú no té ni idea de què és exactament perquè sembla una disciplina inabastable, n'hi ha que piquen. Perquè això és el pitjor de tot, que hi ha gent que s'ho creu això. Persones de bona fe que no tenen prou coneixements o simplement no es qüestionen que això pugui ser una presa de pèl; potser persones desesperades a qui la medicina convencional no els ha donat la resposta que esperaven.

I és que vivim en l'era de la informació però no ho sembla. En el blog amic Omnes Mixtae hi ha un article titulat "estem formats per ser informats?" amb una interessant reflexió sobre aquest tema. En una època en què tenim un munt de coneixements només a un clic, ens falta criteri per distingir el gra de la palla. Qualsevol, jo mateix, per exemple, pot omplir la xarxa d'estupideses sobiranes i quedar-se tan ample. I això afavoreix l'aparició de pseudocientífics que difonen les seves teories a velocitats vertiginoses: que si teràpies quàntiques, que si geobiòlegs, que si geometries sagrades, que si masarus emotos diversos, que si xalats que reclamen l'afinació del la a 432 (aquesta és realment genial!), etc, etc. I tots amb la mateixa "base científica": un personatge X proposa una teoria sense solta ni volta; el personatge Y, basant-se en els estudis d'X, la desenvolupa; Z, es basa en X i Y per ampliar-la i portar-la al paroxisme; i finalment, X veu totalment confirmada la seva teoria gràcies als estudis "tan seriosos" d'Y i Z. I embolica que fa fort! Fixeu-vos que totes les pàgines que tracten aquests temes se citen les unes a les altres sense excepció; tot és un copiar i enganxar per dir el mateix o pitjor.

Se m'acudeix aquella frase de Montaigne: "tothom pot dir tonteries, el problema és dir-les seriosament". Tots aquests pseudocientífics ho diuen de broma  això que diuen o simplement són així d'estúpids?

Sobre la incomprensibilitat de la música (II)

Sovint s'ha dit que la música és l'art que va més directe a les emocions; s'ha dit que arriba allà on no ho poden fer les paraules... que bonic! molt poètic, però no hi estic gens d'acord. No, si el que es pretén és que aquestes emocions siguin objectives. Considero, com Stravinski, que la música és incapaç d'expressar res objectivament. Si fos així, tots sentiríem la mateixa emoció escoltant un fragment determinat. No estic dient que no creï sentiments o imatges i que aquests no puguin arribar a ser molt intensos, però són sentiments o imatges totalment subjectius, i allò que a mi em fa eriçar tots els pèls del cos, al del costat pot deixar-lo fred com un bloc de gel.

Feu aquesta prova. Penseu en algú poc avesat a l'art i mostreu-li el quadre Impression, soleil levant de Monet, sense dir-li el títol; demaneu-li que us el descrigui. Potser s'equivoca i us diu que és una posta enlloc d'una sortida de sol, però veurà el Sol, la boira, les barques... A continuació feu-li escoltar el primer moviment de La Mer de Debussy i demaneu-li, sense dir-li tampoc el títol, que us digui què sent. Quantes persones penseu que us dirien que "senten" la broma baixa sobre el mar? que veuen els primers rajos del Sol i que acaben veient-lo al mig del cel al punt del migdia? Cap!

Perquè el llenguatge musical és pura forma, pura especulació basada només en els elements que el formen i les relacions que estableixen entre ells. La música té una morfologia (la constitució dels acords) i una sintaxi (les relacions entre ells segons la funció) però qualsevol intent d'atribuir-li una semàntica és una entelèquia.

I segurament a causa d'aquesta especificitat del llenguatge, la música (ara parlo només de la culta) està tan allunyada dels interessos del gran públic. A la primera part de l'article parlava de la dificultat dels oients de copsar realment el sentit de l'obra musical. A mesura que el llenguatge musical ha anat evolucionant, aquesta dificultat, aquesta incomprensió s'ha fet més gran i des de començaments del S. XX el distanciament és abismal. A quanta gent se li posen els pèls de punta quan sent l'expressió "música contemporània"? Però el pitjor de tot és que encara es considera "contemporània" la música que Ives va escriure fan cent anys! Fixeu-vos que totes les gran ciutats tenen museus dedicats a l'art modern i qualsevol persona amb un mínim de cultura fa cua per veure tàpies, polloks o mondrians. En canvi, a les grans sales de concert, costa veure als programes el nom de compositors dels últims cent anys i encara costa més trobar-hi estrenes - i quan n'hi ha, el públic són les tietes i els amics de l'autor... Però si el públic encara no ha entès el clavicèmbal ben temprat, com pretenem que entengui l'Op. 23 de Schönberg o qualsevol obra de George Benjamin?

En definitiva, de totes les Belles Arts, la música (culta) és, de llarg, la més incompresa i està quedant com un reducte intel·lectual de quatre il·luminats...

Sobre la incomprensibilitat de la música (I)

La música és la més abstracta de les arts i aquesta falta d'objectivitat i de conceptualitat és el que fa que tan hagi estat considerada la més sublim per uns pensadors, com menystinguda per altres. I per això, també, la majoria d'oients són incapaços d'entendre-la realment. Com totes les arts, la música ha desenvolupat el seu propi llenguatge, però és un llenguatge autosuficient, tancat en ell mateix, amb les seves normes i regles, però totalment especulatiu, sense cap punt de contacte amb el món "real" (tant que es comparen de vegades la música i les matemàtiques, en aquest punt crec que la semblança és absoluta); allò que els oients perceben de l'obra musical - parlo del públic en general, només és una petitíssima part de tot allò que passa realment en l'interior de l'obra i que no trascendeix. Em sembla que amb algun exemple m'explicaré millor i no m'embolicaré tant.

Tots els que hagueu estudiat art haureu tingut una professora (us heu fixat mai que qui imparteix història de l'art, acostuma a ser una professora?) que us haurà projectat un munt de diapositives i us haurà parlat del color, la forma, la composició, la perspectiva... són conceptes que fins i tot jo entenc; qualsevol és capaç de veure si un quadre està pintat amb perspectiva. A literatura ens han parlat de la mètrica, la rima, el punt de vista del narrador, les figures retòriques - que som incapaços de recordar de tantes com n'hi ha, però tots reconeixem un hipèrbaton quan el trobem. Però, com expliques a un profà què és la modulació o què és el contrapunt invertible? Com li expliques que el tema B d'una sonata s'ha d'exposar en el to de la dominant o del relatiu major, en el cas que el to principal sigui menor? Si la majoria d'oients, per melòmans que siguin, ni tan sols saben exactament què és una sonata! I en el cas que se li pugui explicar i ho entengui, ho reconeixerà quan ho senti? 

No cal ser un iniciat perquè et tremolin les cames si contemples la cúpula de Sta. Maria dei Fiore des de sota; però qui sap que per la consagració de la catedral de Florència, Guillaume Dufay va escriure un motet que és una meravella arquitectònica (mai millor dit)? Per això cal fer hores de cua per visitar la catedral, però només quatre il·luminats aniríem a un concert on s'interpretés el Nuper rosarum flores. No cal ser un iniciat per copsar la grandesa dels frescos de la Capella Sixtina, però qui ha copsat realment la grandesa de la Missa en si menor de Bach? Qui és capaç de reconèixer la mestria d'aquesta obra?

Això em fa pensar en com s'assemblen la música i l'arquitectura (comparació, per cert, que s'ha fet sovint, però no en el sentit en què jo l'exposo): els profans contemplem una façana o uns espais més o menys ben distribuïts, però no tenim ni idea dels càlculs que han calgut per fer allò. Amb la música passa una cosa semblant: allò que es percep només és la façana; una melodia més o menys ben trobada, un efecte més o menys emocionant, però la majoria d'oients no té ni idea dels "càlculs" que el compositor ha hagut de fer per trobar allò. Algunes vegades he trobat contertulians que m'argumenten que no cal saber tot això, que només cal escoltar i deixar-se portar. Considero que és un error. Això, a l'únic lloc on ens pot portar (on ja ens ha portat, de fet) és a escoltar una i una altra vegada els clásicos populares i ens impedeix gaudir de tantes i tantes altres obres mestres, cosa que no canviarà, per cert, fins que canviï la cultura musical del nostre país (i amb l'interès que hi posen els nostres polítics, ja ens podem esperar asseguts!).

Continuarà...

Va de llibres

Entres a la llibreria. No tens cap objectiu concret i et deixes portar. T'adreces a la pila de recomanacions i et deixes seduir per la portada, el títol... En fulleges un, en fulleges un altre. Res: no n'hi ha cap que et sembli especialment interessant. T'adreces a la prestatgeria. Mires el llom, que et dóna una idea del gruix del llibre (criteri a tenir molt en compte si no es té massa temps per llegir!) i n'estires un, també el fulleges, mires la contraportada. De sobte, n'hi ha un que et crida l'atenció. Destaca estranyament per sobre dels altres i l'agafes. Un títol desconegut com desconegut pot ser l'autor (per tu, clar); potser és d'algú que no és desconegut però no sabies que escrivia. I te'l quedes.
Aquests llibres comprats així, una mica a l'atzar, acostumen a ser agradables sorpreses (a diferència d'altres, publicitats a bombo i platerets, dels que et crees espectatives que sovint no es compleixen).
I així és com em va arribar a les mans un llibre que ara em ve de gust de recomanar-vos: La conjura contra el gurmet, d'en Màrius Carol (Planeta, 2004). Un llibret que es pot llegir d'una tirada (cent i molt poquetes pàgines) basat en la vida d'en Grimod de la Reynière, un bon vivant francès que va viure entre el XVIII i el XIX, considerat el pare del restaurant modern. El cas és que aquest personatge, que tenia el costum de celebrar grans banquets als que convidava una vintena d'afortunats, rep una amenaça de mort (una mort molt dolça, per cert!). I ja tenim la trama servida: intriga i bona cuina, amb una descripció de les menges que fa salivar de mala manera! Un llibret sense pretencions, ple d'humor i ironia fina, que em va fer passar una estona molt agradable i que es complementa amb una vintena llarga de receptes d'en Ferran Adrià dedicades a l'il·lustre gormand.
Que vagi de gust!